La col·lecció impossible

Millet, sí, però que les novetats no ens facin perdre els clàssics, i a la tardor els clàssics són: el retorn a l'escola, els àlbums de vacances (ara digitals), i l'arribada dels col·leccionables a tots els quioscos. Dels tres clàssics tardorals per excel·lència, avui ens interessa el col·leccionable, o millor dit: la impossibilitat d'acabar cap col·lecció. Mirin que és àmplia, la gamma de talles, formes i models: fascicles, miniatures, cinema (negre, infantil, western), sèries de televisió (clàssics moderns i ronyes nostàlgiques), cursos, discos, llibres, enciclopèdies, rellotges, porcellanes, estilogràfiques... ¿Per què mai ningú no acaba la col·lecció que comença? Assajarem una resposta. Un elevat percentatge de col·leccionistes no mereixen tal consideració perquè són víctimes de mort (sobtada o planificada, depèn) amb l'encariment del producte al tercer lliurament. Un altre percentatge menor però significatiu se subscriu i passa a rebre cada peça de col·lecció directament de l'editor, fabricant i/o distribuïdor, que ho allarga tant com pot, fins que el subscriptor esmentat es dóna de baixa per cansament o per falta d'espai. Finalment hi ha (en percentatge residual) el col·leccionista que, precisament perquè col·lecciona, ja té algunes de les peces que se li ofereixen. Aquest no se subscriu (no vol repeticions) sinó que compra aquells lliuraments (generalment llibres) que l'interessen fins que, voilà!, la col·lecció deixa d'arribar al seu quiosc habitual i es veu obligat a rastrejar l'aparició de nous volums de la Bernat Metge, de les grans obres de la cultura universal de RBA, d'Anagrama 40 aniversario o d'altres magnes publicacions que semblen haver deixat d'existir quan un dia no gaire llunyà semblaven brotar d'arreu. Al poble n'hi ha un que fa tres anys que intenta completar el Diccionario de Filosofía del Dr. Ferrater Mora, però és clar, és un noi raret, no ho amagarem. (El punt, 24 de setembre de 2009)

El preu de la gratuïtat

El preu dels llibres de text és un clàssic de setembre. A banda de l'abominable denominació (¿una novel·la no és un llibre de text?), els llibres escolars són cars i la idea que haurien de ser gratuïts és cada dia més popular. Autonomies, municipis i associacions de pares d'alumnes impulsen programes de finançament o de reutilització. És difícil oposar-se a objectius tan nobles: 1) si l'educació és un dret universal, les eines que requereix no poden tenir costos, 2) hi ha famílies que no poden assumir la despesa de comprar llibres cada curs, i 3) si es tracta d'estalviar ens posem d'acord a velocitat còsmica. El problema és que tot a la vida té un cost, i els llibres de text, els pagui qui els pagui, sempre els paguem nosaltres, perquè l'Estat, l'autonomia, el municipi o l'associació de pares només tenen els diners que nosaltres els donem de grat o per força. Per tant, si bé és just i necessari que les famílies que ho necessiten tinguin accés gratuït als llibres, hi ha moltes fórmules possibles que no inclouen la propietat i la compra sistemàtica, com ara el reciclatge, que també s'està estenent. I al marge del risc de crear diferències d'un municipi a l'altre, també correm el risc de resoldre-ho tot amb un xec universal, que s'està estenent perillosament i que oblida el principi de progressivitat de la fiscalitat democràtica: tot de franc per a tothom (com si els recursos no fossin limitats) tant si som pobres de solemnitat com si tenim la renda d'un Rothschild. I després resulta que tothom ha hagut de sentir en algun moment les amargues queixes pel preu dels llibres d'un pare o mare que cinc minuts després explica exultant la darrera festa infantil d'aniversari (amb un cost igual o superior, naturalment). Són els mateixos que quan cobren els 2.500 euros d'ajuda universal que l'Estat atorga als naixements es compren la pantalla de plasma de 42 polzades.
(El Punt, 10 de setembre de 2009)

Coses del punt de vista

Tot és o volem que sigui segons les ulleres que portem, verbigràcia: El País i La Vanguardia d'avui. Segons El País, la matinada de dimecres a l'entorn del mercat de la Boqueria es va produir "un despliegue policial inédito para atajar la prostitución" que el mateix diari denunciava, amb fotos ben explícites, a principis de setmana. El dispositiu de vigilància es mereix, per al diari, una crida a portada amb fotografia a quatre columnes i títol a tres, i no s'està de subratllar que la decisió es pren "solo 48 horas después" de la difusió de les escenes de sexe al carrer entre prostitutes i clients (obro un parentèsi i pregunto: ¿Sexe? ¿No era una altra cosa, el sexe? ¿Clients? ¿Com qui compra una TV, paga l'IVA i té un any de garantia? ¿Quins drets legals i morals concrets té, aquest client? Perdoneu, ja tanco el parèntesi).
Això que El País considera un "operativo sin precedentes" de Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana, coordinats i agermanats, per a La Vanguàrdia és una anècdota sense suc ni bruc. Avui La Vanguardia contraataca amb un reportatge de dues pàgines sobre els pidolaires i sensesostre que dormen a l'aire lliure, sovint en parcs públics, compartint espais amb els infants, i, a continuació d'aquestes dues pàgines, ens deixen una informació a tres columnes titulada prou significativament: "Nadie a quien multar". Es veu que el "dispositivo sin precedentes" era, canvi d'ulleres, "un ligero incremento de la urbana en la Rambla", i que aquest augment va coincidir amb "una noche de casi nula prostitución". Ara, que no ens diguessin il·lusos i admetem que l'augment d'efectius es va fer "especialmente manifiesto" perquè van deixar les furgonetes estratègicament aparcades. Donar visibilitat, se'n diu d'això. Si no ets visible, no existeixes.
Tots dos diaris parlen del mateix, és clar. ¿És el joc de treure importància a l'impacte de la informació de la competència? ¿És que un o altre diari considera que va ser el primer de batallar i tractar la qüestió de la inseguretat, la brutícia i el desordre de Ciutat Vella?. ¿És que algú menteix? ¿Algú passa per alt? ¿algú sobredimensiona? No, home, no. Només són punts de vista.

I Géricault va pintar una bassa

Josep Maria de Sagarra va fugir de la Guerra Civil amb un llarg viatge pels mars del sud que va narrar a La ruta blava. Publicat per primera vegada en castellà l'any 1942, la versió orginal catalana de l'obra no va ser editada fins al 1964, tres anys després de la mort de l'autor. La ruta blava és un prodigi d'exuberància verbal i una exhibició de talent i de potència literària que acaba de recuperar Edicions 62. Després de recomanar-ne ferventment la lectura (del llibre i també del pròleg), he de fer dues observacions que no treuen valor a res, però que no em puc estar de fer. La primera és menor i la segona, de les divertides.
1) Virgilio Sánchez Rey afirma al pròleg: "És llavors, als setanta anys, quan es decideix [Sagarra] a explicar la història de la seva vida, a escriure les seves portentoses memòries". Tenint en compte que Sagarra va néixer l'any 1894 i va morir l'any 1961, podem fer números.
2) En el mateix pròleg, s'afirma que si el vaixell que va dur Sagarra a Tahití "era la nau dels bojos", el Ville de Strasbourg que el va tornar era "la bassa de la medusa". Aquí el lector es perd. "Quin referent em falta?", es pregunta. "Em falla el context?" No: falla la traducció, perquè aquest text devia escriure's originalment en castellà i on deia "la balsa de la Medusa", el traductor va entendre que l'autor volia dir "charco" quan volia dir "rai". Potser "medusa" no estava escrit amb majúscula com jo he fet ara mateix (un servidor no ho sap pas), però, en tot cas, hi havia d'anar. La "balsa de la Medusa" és una imatge que Sagarra empra per transmetre'ns desesperació, desordre, patiment i horror, i que remet al quadre que va pintar Théodore Géricault el 1818, dos anys després del naufragi de la fragata Medusa que va sacsejar la França de l'època. Es pot veure al Louvre. Ah, els riscos de traduir!

El temps, segons Truman Capote

La pel·lícula és "La burla del diablo" de John Huston (1953). Uns estafadors esperen en un port italià la reparació del vaixell que els ha de dur a Àfrica. Truman Capote, guionista de luxe, fa parlar un dels personatges, referint-se a l'espera: "¿Què és els temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, per a als american és or, els hindús diuen que no existeix, i jo dic que el temps és un canalla".

Un veí singular

Dimarts es complien vint-i-cinc anys de la mort de Truman Capote, veí circumstancial de Palamós entre els anys 1960 i 1962, on va escriure bona part de la seva obra més popular, A sang freda, la novel·la basada en l'assassinat de cinc persones, tota una família, en una granja de Kansas. A sang freda no és la primera novel·la de no-ficció de la història, però n'és el paradigma. Capote va anar més enllà de la reconstrucció periodística d'uns fets: en va fer literatura, un prodigi narratiu, un passaport a la immortalitat que construïa minuciosament tot els matins des de les cinc, l'hora que el tràfec dels pescadors el despertava. Llevant-se tan d'hora tenia prou temps per escriure i beure amb harmonia física i espiritual. Era una història gairebé oblidada –o millor: coneguda per molt pocs– fins que Philip Seymour Hoffman va interpretar l'escriptor a la pel·lícula Capote (2005), i no només va guanyar un Oscar, sinó que va aconseguir suplantar la cara de l'autèntic Capote a la portada de la reedició de la biografia que havia servit de base al film. Aquesta pròxima primavera, a l'abril, es compliran també 50 anys de l'arribada de Capote a Palamós, només cinc mesos després de la tragèdia que convertiria en novel·la. Malgrat tot, no la va poder concloure fins al 1965. Li calia un final, i no va ser altre que la mort dels homicides, amb qui havia establert relació i de qui en va presenciar l'execució. Quan va arribar a la Costa Brava tenia 36 anys, ja havia publicat Altres veus, altres àmbits, L'arpa d'herba, o Esmorzar al Tiffany's, i era un escriptor reconegut des dels 24. A sang freda li va suposar un cim i un llast: va ser la culminació i gairebé el final de la seva carrera. «Mai no hi ha hagut ningú com jo, i no hi haurà ningú com jo quan me'n vagi», va dir, i un no sap si la frase és una obvietat, una petulància o un diagnòstic amb la precisió despietada de la prosa que esculpia en els llargs matins de Palamós.

El paradís del melòman

Amb dos concerts a cada plaça i un festival a cada dues, sembla impossible negar que els estius gironins són un paradís per als melòmans, però a vegades el cel pot ser un infern. En un parell de mesos tenim no només una sobredosi de concerts de totes les qualitats, gèneres i formats, sinó una dotzena, com a mínim, d'instants catàrtics, místics, dels per recordar tota la vida: des del rai de Khaled (a qui, per cert, li van sobrar part de les localitats més cares) a la resurrecció dels Pretenders per obra i gràcia de Chrissie Hynde (els Pretenders eren ella). Hem tingut Lou Reed (aquest any sí) reinventant-se a ell mateix amb l'oposició dels fans més irreductibles de l'època fosca i salvatge, la nostàlgia dels 70 i 80 més festius amb Nile Rodgers i aquell inevitable Le freak de popularitat tan universal que a vegades eclipsa tota la seva trajectòria, o la veu esquerdada de Diego el Cigala acompanyat de Tomatito, gran mestre de la guitarra i antic escuder de monstres com ara Paco de Lucía i Camarón. Cada estiu tenim una oferta que supera l'ànim i la butxaca de qualsevol de tal manera que un pensa a vendre's l'ànima al diable per obtenir el do de la ubiqüitat i una bossa inesgotable. ¿Què s'havia de fer el dissabte dia 8 d'agost, per exemple? ¿Deixar-se agombolar pels aires jazzístics de les històries plenes d'humor i talent de Paolo Conte a Sant Feliu (el concert va ser hipnotitzant), o anar a Cadaqués per presenciar el retorn de Juan Perro, l'àlter ego de Santiago Auserón, que segurament és el compositor més interessant i amb més personalitat que va donar el pop i el rock espanyols dels anys 80? I encara ens queda un dels més grans entre els grans: Leonard Cohen (si van poder comprar entrades). Si critico l'abundància em diran que sóc ventre de mal atipar i que pitjor és passar gana, però, ¿algú ens pot assegurar que cel i infern no són la cara i la creu de la mateixa moneda?