Onze minuts

Es veu que els matrimonis catalans dediquem onze minuts a la setmana (segon amunt, segon avall) a l'exercici del deure/dret conjugal, segons una estadística de la qual, segurament, el lector n’haurà tingut notícies. Com que la mitjana és el resultat de partir un pollastre entre qui se’l menja sencer amb qui no el tasta, potser aquests onze minuts encara són un excès d'optimisme. El solters ho deuen tenir més cru. Bona part dels temps que els matrimonis dediquen a l'exercici sexual, ells l'han de dedicar a trobar la persona que s’avingui a l’intercanvi.

Én tot cas, onze minuts són poc o molt? Cada casa és un món, i potser seria millor avaluar la qualitat que la durada, com feia Mafalda –aquella nena saberuda i replicaire de les tires còmiques-, que preferia una cançó dels Beatles a un elapé dels Boston Pops. Ara bé, la sensació és que aquest quartet (escàs) li sembla poca cosa a molta gent, tot i que en altres estudis més o menys recents els catalans s’autoqualificaven amb un notable. Potser si tinguéssim més temps, la qüestió milloraria. Això no s’ha pas de posar en qüestió ni seria oportú fer broma fàcil sobre la dosi diària de televisió familiar. Fa poc, per la ràdio van aconsellar anotar-s’ho a l’agenda per aconseguir tenir una freqüència sexual òptima. Hi he donat voltes i no en trec l’entrellat; només queda clara una cosa que ja sabíem: tots baixem les escales com podem, però ens encanta parlar-ne (i dir que les baixem a gambades).