dimecres, 28 de gener de 2009

Cortázar, l'autonauta de la cosmopista


Va nèixer el mateix any que el meu pare, i ara en tindria 94. Aquesta coincidència menor sempre em va impressionar. Fa temps que no en llegia res. Aquests dies l'he recuperat per atzar: buscava altres llibres i em vaig encallar a la lletra C, la C de Cortázar, Julio. Avui -o ahir, ja no ho sé- me l'he trobat als diaris i a la pàgina del facebook d'un amic (en una paràfrasi del Preámbulo a las Instrucciones para dar cuerda a un reloj). Va ser una troballa adolescent (com per a tants d'altres, és clar), i el record de la primera lectura en un llibre de text, a l'Institut, persisteix: quan ens regalen un rellotge no ens fan cap regal, deia. Et regalen la necessitat de consultar l'hora a la ràdio i al servei telefònic, de comparar-lo amb els rellotges dels amics i dels aparadors. La conclusió: el regal som nosaltres, destinats a l'aniversari del rellotge. Ell va morir pocs anys després, quan ja havia sembrat el delit per aquell món màgic, amagat darrera les faroles i dels arxivadors de les oficines, on totes les coses tenen ànima, i els rellotges, dents finíssimes que es claven al canell i et perforen l'esperit, que viu en llocs insòlits. Era llatinoamericà i, per tant, un gran fabulador. Feia conviure la quotidianitat i la màgia en una harmonia tant sorprenent com creïble. Aquest any es compleix els vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i és possible que alguns dels seus llibres hagin notat el pas del temps però la seva empremta ja és immortal.