divendres, 30 de gener de 2009

Retorn a l'últim vals

Mato el temps fent arqueologia al You Tube. Espero que uns operaris reparin una planxa de la tribuna de la meva habitació que el vent va malmetre. Han de treballar amb una plataforma elevadora, però la que han dut no és prou alta i la que necessiten no acaba d'arribar. Començo a mirar vídeos i topo amb The Band i, és clar, amb The last waltz de Martin Scorsese. L'última vegada que la vaig veure va ser al Truffaut en un cicle sobre cinema i música. La primera va ser al cine de la Coma, al poble, amb catorze anys i calces curtes. No vaig entendre-hi res. Em vaig quedar amb la música, és clar, i vaig al·lucinar, però no vaig entendre-hi res més, tot i que l'Scorsese va més enllà, com sempre: un concert, sí, però una crònica d'un temps i, sobretot, una història sobre la vida a la carretera (no sabíem que tindria final tràgic, però s'intueix, o ara em sembla que s'intueix). Ara em sembla veure-hi l'aire de la tragèdia: Levon Helm, tan aspre i tan líric a la bateria i a la veu; Richard Manuel que ja sembla conquerit per la nostàlgia insuportable que el duria al suicidi fins i tot quan fa broma, Rick Danko excessiu, Robbie Robertson com si fos la veu del seny (és qui decideix acabar-ho tot), els oripells de l'escena les misèries del backstage... Tot plegat amanit amb una estranya barreja que només ho és aparentment: De Muddy Waters a Bob Dylan, del friquisme de Ronnie Hawkins a la bèstia de Neil Young (passat de voltes, em sembla), de Joni Mitchell a Neil Diamond, (un altre friqui, per déu, no us perdeu les ulleres). Jo ja he decidit tornar a veure-la tan aviat com pugui.