Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)