dijous, 17 de desembre de 2009

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)