La mirada crèdula

La innocència és un virus invencible, sempre mor de vell. Ho vaig dir fa mil anys en un poema que ara he recordat perquè he d'escriure un article per a revista Gavarres a partir d'unes fotografies antigues de cavalcades de Reis, la majoria dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Donava voltes a la credulitat infantil -ens empassàvem un espectacle de cartró pedra com si fos una meravella!- i m'ha semblat que els adults, a diferència dels nens, que viuen un present etern, som hipercrítics amb el present i innocents respecte del passat i del futur. El passat el mitifiquem i del futur (excepte derrotistes congènits) n'esperem la salvació, la felicitat, la culminació dels nostres projectes. L'esperança d'un futuir millor i la convicció que en el passat vam ser feliços deuen ser les formes adultes de la innocència: les restes del candor infantil, tot allò que ni els anys ni els desenganys han aconseguit dissoldre i que persisteix entre la cendra d'una fe antiga i ingènua.

Límits

Que em perdonin els racionalistes i que em perdonin els empiristes. No hi ha coneixement sense els sentits, i els sentits ens enganyen. Que sigui trist ja són figues d'un altre paner.

L'esperit del circ (i 2)

Obama (Barack Hussein, per descomptat) ha obert les portes a un món nou. Ho diu avui El País (el que he llegit per esmorzar, en versió paper). El subtítol de la informació no té desperdici: "La victoria del candidato demócrata destruye las barreras raciales y revalida a Estados Unidos como modelo universal". O m'he perdut en algun moment de la història o alguna cosa no quadra.
Anem a pams. Primer, això del nou món, potser es farà esperar una mica, si és que arriba. Segon, ¿quan han desaparegut les barreres racials dels Estats Units? ¿Quin dia les va destruir l'amic Obama, dimarts o dimecres? ¿I a quina hora, exactament? Home, ningú vol menystenir ni la importància històrica ni la simbòlica de la victòria d'Obama, però s'ha de tenir valor per expressar-se amb aquesta rotunditat. Ho dic perquè, d'una banda, queda molt per destruir i, de l'altra, perquè la història de la lluita pels Drets Civils és molt llarga i ara resulta molt lleig personificar-la.
Tercera part. ¿Els Estats Units s'han revalidat com a model universal? En primera instància, he de dir que jo no estava segur de ser testimoni de la caiguda desl Estats Units, ni que fossin un imperi periclitat rotllo Roma al segle V. Però es veu que sí. Ens hem passat anys amb la història anti i desafiant els veïns a trobar sis diferències entre demòcrates i republicans per ara descobrir que l'imperi del mal i de l'estultícia (no saben on és Barcelona, aquest ianquis!) és realment el país de les oportunitats, on tot és possible. Ara de cop ha renascut el somni americà, tu!
Ni una cosa ni l'altra, és clar, però el saltimbanqui ha de fer sempre una pirueta encara més sorprenent que l'anterior per evitar que el públic se'n vagi, i el xarlatà l'ha de ir més grossa, sinó l'espectador canvia de canal. I ja se sap que no hi ha negoci com el negoci de l'espectacle.

L'esperit del circ (1)

El circ i el periodisme comparteixen molt trets, però n’hi ha un de fonamental que defineix l’esperit de l’espectacle: captivar el públic de forma permanent requereix anar més enllà, fer-ho tot cada vegada una mica més difícil, sorprendre sempre. Per això Barack Obama ja ha fet història tres o quatre vegades abans d’arribar a la presidència dels Estats Units. Quan Obama va guanyar les primàries del Partit Demòcrata i es va convertir en el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units no n’hi havia prou de dir-ho això amb precisió i exactitud. S’havien d’escriure titulars potents. S’havia de dir: “Obama fa història i etc, etc”. Molts mitjans van emprar el terme i molts lectors devien pensar: “¿si ara ja diuen que fa història, què diran si guanya?”. Doncs ara que ha guanyat ja sabem què diuen: “Obama fa història”. Entrin a Internet. El món vessa de titulars calcats els uns dels altres. També s’ha de dir que hi ha periodistes conscients que aquesta veritat (històrica?) estava devaluada perquè s’havia abusat del terme abans d’hora. El mateix dimarts a la nit Raquel Sans comentava a TV3 que no es podia d’abusar del tòpic, que era exactament el mateix que deia algú altre –potser la periodista Neus Bonet o un tertulià del programa- ahir al Matí de Catalunya Ràdio, però, és clar, advertir que una expressió “és un tòpic” per després deixar-la anar i quedar-se tan panxo no resol el problema. Si es vol fer pirotècnia lingüística es requereix imaginació, que és una virtut escassa, ja es veu.

Veure i comprendre (o Go west, young man)

Diu Ignacio Ramonet que veure no és garantia de comprendre, però els mitjans no deixen de tenir corresponsals i enviats especials. Moltes vegades aquests enviats treballen des de la perifèria de la zona on es produeixen les notícies (recordem els periodistes que cobrien la guerra del Golf des de Jordània: a Bagdad només hi havia la CNN). Sabem bé que, molt sovint, aquests periodistes, amb un equip limitat, amb una capacitat de moviment i d'acció reduïda, i possiblement amb un coneixement escàs del terreny i de la gent, tenen menys informació i menys actualitzada que les redaccions, que disposen de totes les connexions que les noves tecnologies permeten en una aldea definitivament global. Imaginem que un cap de redacció contacta amb el seu corresponsal, li facilita informació, pacta amb ell els continguts de la crònica i el corresponsal es converteix en un element que transmet sensació de realisme i valor afegit a una notícia que s'ha construït des d'una redacció. No seria ni la primera ni l'última vegada que passés. Des d'aquest punt de vista sorprèn el desplegament de mitjans per cobrir les eleccions americanes. És clar que eren un esdeveniment històric, però és que tothom és allà: periodistes de prestigi, periodistes de trinxera, dirigents polítics, aprenents i semipensionistes. Calia? La resposta -si la resposta ha de tenir a veure amb la qualitat i la immediatesa de la informació- és clarament que no, no calia. Això vol dir que s'ha de renunciar al periodisme sobre el terreny? Tampoc. Però el periodisme sobre el terreny tampoc no té res a veure amb la voluntat de mostrar un gran desplegament tècnic i humà. Moltes de les emissions en directe responien a l'esperit de la desfilada militar: "mireu quina potència, nois. Som els millors". En un món que confon informació i espectacle, en un món on els mitjans escrits seriosos es contaminen de les servituds dels mitjans audiovisuals, el decorat és tan important com el missatge. I molts dels periodistes que han viatjat als Estats Units ho han fet perquè feia fi. Nois, tots cap a l'Oest!

Tots Sants a casa (un altre any)

Ara seré imperdonablement impúdic, però va com va. Tal dia com avui fa vuit anys enterràvem el pare. Vuit anys! Va ser el 2000, abans de l'euro i, si volem afinar, abans que s'acabés el seu segle, el de les dues guerres mundials i la de casa, la seva. Doncs, l'home va tenir l'acudit de morir-se per Tots Sants, tal com s'ha de fer a Girona. El dia de Difunts, que aquell any era dijous, va ser per a la vetlla, i l'endemà, divendres, per al funeral. El dissabte vam descansar. El diumenge es va morir la mare. Ja havia fet endreça de papers i ja havia encomanat tot el que havia d'encomanar, per tant es va morir tranquil·la, i no és ni humor negre ni cap sarcasme, de veritat. Amb el temps, un fa les paus fins i tot amb la mort, i si bé el dolor sempre és inevitable, hi ha finals més nobles que altres, i aquest va ser-ho molt, de noble. Home, tots ens posaríem d'acord en alternatives més agradables: hi ha la immortalitat, per exemple, però fins al moment aquesta opció no compta, per tant millor afrontar-ho amb dignitat i amb estil, com van fer ells. Es veu que els pares no deixen d'exercir mai i fins i tot a l'hora de morir em van donar una lliçó de modos. Ha costat, però el record ja no és dolorós. Parlo sovint dels pares i amb els pares. M'agrada fer-ho.

Una casassada (de Coltells)

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui

Enric Casasses a Coltells (Llibres del segle, 1998)