dilluns, 3 de novembre de 2008

Tots Sants a casa (un altre any)

Ara seré imperdonablement impúdic, però va com va. Tal dia com avui fa vuit anys enterràvem el pare. Vuit anys! Va ser el 2000, abans de l'euro i, si volem afinar, abans que s'acabés el seu segle, el de les dues guerres mundials i la de casa, la seva. Doncs, l'home va tenir l'acudit de morir-se per Tots Sants, tal com s'ha de fer a Girona. El dia de Difunts, que aquell any era dijous, va ser per a la vetlla, i l'endemà, divendres, per al funeral. El dissabte vam descansar. El diumenge es va morir la mare. Ja havia fet endreça de papers i ja havia encomanat tot el que havia d'encomanar, per tant es va morir tranquil·la, i no és ni humor negre ni cap sarcasme, de veritat. Amb el temps, un fa les paus fins i tot amb la mort, i si bé el dolor sempre és inevitable, hi ha finals més nobles que altres, i aquest va ser-ho molt, de noble. Home, tots ens posaríem d'acord en alternatives més agradables: hi ha la immortalitat, per exemple, però fins al moment aquesta opció no compta, per tant millor afrontar-ho amb dignitat i amb estil, com van fer ells. Es veu que els pares no deixen d'exercir mai i fins i tot a l'hora de morir em van donar una lliçó de modos. Ha costat, però el record ja no és dolorós. Parlo sovint dels pares i amb els pares. M'agrada fer-ho.