Un festival de llibres

Avui tot ha de ser lleuger, divertit, espectacular. Ho saben els mestres, que han d’ensenyar els nens sense demanar cap esforç per aprendre; ho saben els periodistes, que han d’explicar per què el món té febre en trenta segons; i ho saben els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, que se celebra aquests dies a Sant Cugat del Vallès, i que va tenir edicions simultànies a Girona i altres capitals catalanes entre 1999 i 2004. Aquesta edició de la Setmana del Llibre ha estat objecte de controvèrsia. Primer va ser el canvi d’emplaçament, que tradicionalment havia estat Barcelona. La pèrdua de centralitat és evident, però no serem nosaltres qui discuteixi que també hi ha vida fora de Barcelona. Una altra qüestió és la conversió del que podria ser un gran aparador de llibre de fons en un festival. Diu l’organització que vol donar “més presència a les activitats relacionals i participatives” i fer “una transició vers un concepte expansiu que ressalti i millori la percepció de la qualitat i prestigi de les lletres catalanes (...) a través d’activitats suggerents i estimulants”. Alta literatura per justificar un esforç tan inútil com l’ensenyament lúdic: intentar que s’acosti als llibres la gent que no té cap interès en els llibres. ¿És necessari que la Setmana del Llibre en Català promogui l’hiperpublicitat premi Sant Jordi, per exemple? Al contrari: la gràcia és poder trobar el llibre que no trobaràs a la llibreria, sobretot perquè el gran problema del sector és, precisament, que els títols desapareixen del mercat en pocs mesos i que els llibreters no poden assumir la superproducció de novetats. Si els títols que hi trobem han de ser els que ja tenim a mà -i que al cap d’unes setmanes seran totes les parades de sant Jordi-, no cal que ens hi esforcem. Almenys per a qui compra llibres abans i després del 23 d’abril.

Lliçons d'economia

La humanitat està condemnada a viure en l’estupefacció. Si hi havia algun dubte, la crisi ho deixa clar. No tenim ni un duro, ens podem quedar sense feina d’un dia per l’altre, i gairebé tothom sap què signifiquen les sigles ERO sense necessitat de cap aclariment, però els polítics es veuen obligats a animar-nos a gastar, a comprar, a consumir, un verb que es considera lleig, però que és l’oli que greixa la màquina i permet que giri. Com que hem gastat el que teníem i el que no teníem hem arribat al col·lapse, però estalviar seria pitjor. Més dades: fa uns mesos el Banc d’Espanya demanava als grans bancs que fossin prudents a l’hora de parlar dels seus beneficis. Ho han estat, de prudents. La majoria han fet el que s’anomena “provisions voluntàries subestàndar”, que dit planer és guardar-se diners per afrontar imprevistos. És a dir: els impagats dels ciutadans que no podran afrontar els deutes contrets. El resultat és que els guanys són menors, però de tenir-ne, en tenen. Els bancs, doncs, tenen beneficis i fan “provisions voluntàries subestàndar” (és a dir: estalvien, cosa que no poden fer els consumidors perquè és dolent per a l'economia) alhora que necessiten diners públics per garantir la capacitat de donar crèdit. Encara més dades: abans demanàvem crèdits al banc perquè tot anava bé i ens compràvem cases i cotxes i ara els demanem per sortir del mal tràngol, perquè tot va malament. Tot plegat una gran paradoxa. Per això l’economia és cosa d’especialistes, perquè els ciutadans corrents ens dividim entre els que es pensen que hi entenen i els que sabem que no hi entenem res.

Quina merda de ciutat!

M'ha vingut al cap ara, rellegint el text sobre els carrers i l'Ovidi i la plaça Lluís Companys i tot això (rellegir-se hauria de ser un exercici prohibit, però tant és, em rellegia). És una escena que Javier Cercas narra a l'arxipopular Soldados de Salamina. El protagonista malda per obrir la porta de casa seva i l'acompanyant, una pitonisa amb programa a la televisió local, exclama: "Quina merda de ciutat!". Òbviament, el Cercas de ficció s'interessa per la causa de l'exclamació, i ella li assenyala la placa del carrer, que diu: "Avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador". El motiu de la queixa: "¿No podrien posar als carrers el nom de gent que hagués acabat la carrera?" Un servidor comentava amb l'escriptor i crític Ponç Puigdevall la necessitat que la pitonisa dels Soldados fregués tant l'humor gruixut -vaig posar com a exemple aquesta escena o el fet que ella tingui gust per prescindir de la roba interior- i ell em va assegurar que aquesta escena en concret era real. No vaig preguntar el nom del, o la, protagonista de l'anècdota, és clar.

Retorn a l'últim vals

Mato el temps fent arqueologia al You Tube. Espero que uns operaris reparin una planxa de la tribuna de la meva habitació que el vent va malmetre. Han de treballar amb una plataforma elevadora, però la que han dut no és prou alta i la que necessiten no acaba d'arribar. Començo a mirar vídeos i topo amb The Band i, és clar, amb The last waltz de Martin Scorsese. L'última vegada que la vaig veure va ser al Truffaut en un cicle sobre cinema i música. La primera va ser al cine de la Coma, al poble, amb catorze anys i calces curtes. No vaig entendre-hi res. Em vaig quedar amb la música, és clar, i vaig al·lucinar, però no vaig entendre-hi res més, tot i que l'Scorsese va més enllà, com sempre: un concert, sí, però una crònica d'un temps i, sobretot, una història sobre la vida a la carretera (no sabíem que tindria final tràgic, però s'intueix, o ara em sembla que s'intueix). Ara em sembla veure-hi l'aire de la tragèdia: Levon Helm, tan aspre i tan líric a la bateria i a la veu; Richard Manuel que ja sembla conquerit per la nostàlgia insuportable que el duria al suicidi fins i tot quan fa broma, Rick Danko excessiu, Robbie Robertson com si fos la veu del seny (és qui decideix acabar-ho tot), els oripells de l'escena les misèries del backstage... Tot plegat amanit amb una estranya barreja que només ho és aparentment: De Muddy Waters a Bob Dylan, del friquisme de Ronnie Hawkins a la bèstia de Neil Young (passat de voltes, em sembla), de Joni Mitchell a Neil Diamond, (un altre friqui, per déu, no us perdeu les ulleres). Jo ja he decidit tornar a veure-la tan aviat com pugui.

De places i de plaques

Els noms dels carrers diuen molt d’una ciutat, i dels seus governants, és clar. N’hi ha que els numeren en un esforç d’ordre i racionalitat, n’hi ha que incorren en l’obscenitat d’homenatjar els vencedors de guerres infames, n'hi ha que converteixen els seus espais públics en una sagrera on els noms dels vius estan exclosos per sistema. A Girona, algú va col•locar a la plaça Constitució una placa que rebatejava l’espai amb el nom de l'actor i cantant Ovidi Montllor. Aquesta placa apòcrifa ha resistit un temps, però Joan Ribas, empresari, articulista i impulsor de la sala la Planeta, en va parlar diumenge a la seva crònica setmanal (contraportada dominical del diari El Punt) i la reacció ha estat immediata: ahir aquest mateix diari ja informava que la placa s’ha retirat. La plaça de la Constitució és, doncs, una espai urbà important: ho demostra la pressa a eliminar el rastre d’una iniciativa molesta (¿no els agrada Ovidi Montllor, a l’Ajuntament?), tot i que no se’n van adonar fins a llegir-ho al diari. Curiosament, les mateixes autoritats mantenen des de fa una quinzena d’anys –dit de memòria- unes plaques contradictòries a la plaça Lluís Companys. Aquesta plaça és tan modesta que quan s’hi va instal•lar un bust del president afusellat, obra de Subirachs, les forces republicanes locals van reclamar sense èxit un lloc més cèntric. Des d’aleshores, les plaques del nom de la plaça asseguren que Companys va néixer el 1883, mentre que la inscripció de la peanya del bust data el naixement al 1882. Es veu que ningú s’ha adonat mai de l’error. Fins que Joan Ribas no decideixi escriure’n una crònica que provoqui la reacció municipal, si algú vol saber quan va néixer Companys, valdrà més que consulti la Gran Enciclopèdia Catalana.

Cortázar, l'autonauta de la cosmopista

Va nèixer el mateix any que el meu pare, i ara en tindria 94. Aquesta coincidència menor sempre em va impressionar. Fa temps que no en llegia res. Aquests dies l'he recuperat per atzar: buscava altres llibres i em vaig encallar a la lletra C, la C de Cortázar, Julio. Avui -o ahir, ja no ho sé- me l'he trobat als diaris i a la pàgina del facebook d'un amic (en una paràfrasi del Preámbulo a las Instrucciones para dar cuerda a un reloj). Va ser una troballa adolescent (com per a tants d'altres, és clar), i el record de la primera lectura en un llibre de text, a l'Institut, persisteix: quan ens regalen un rellotge no ens fan cap regal, deia. Et regalen la necessitat de consultar l'hora a la ràdio i al servei telefònic, de comparar-lo amb els rellotges dels amics i dels aparadors. La conclusió: el regal som nosaltres, destinats a l'aniversari del rellotge. Ell va morir pocs anys després, quan ja havia sembrat el delit per aquell món màgic, amagat darrera les faroles i dels arxivadors de les oficines, on totes les coses tenen ànima, i els rellotges, dents finíssimes que es claven al canell i et perforen l'esperit, que viu en llocs insòlits. Era llatinoamericà i, per tant, un gran fabulador. Feia conviure la quotidianitat i la màgia en una harmonia tant sorprenent com creïble. Aquest any es compleix els vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i és possible que alguns dels seus llibres hagin notat el pas del temps però la seva empremta ja és immortal.

La importància de la mida

La mida importa. Això es el que vam descobrir els telespectadors que dimarts a la nit, per atzar o per voluntat pròpia, seguíem l’estrena d’aquest nou programa de TV3 amb ortografia sms, “Oik mentns”, dedicat als adolescents. La mida importa tant si parlem de pits com de penis o d’alçades, i la qüestió dóna per fer molta broma i deixar anar unes quantes rialles (riures, en diu ara la gent). ¿Què sap del món, de les edats, i de la biologia i la psicologia humana el noi que se sorprenia perquè “les iaies” s’alteren tant amb la menopausa enlloc de viure-la com un alliberament? Segurament poca cosa, i tampoc no es preguntava on seria ell si la seva mare s’hagués “alliberat” abans de concebre’l. Quan les noies del públic van rebutjar amb un clamor la possibilitat de sortir amb un noi de metre cinquanta, Jaume Sobrequés (¿què hi fa Jaume Sobrequés, en aquest programa?) va preguntar per què no es plantejaven l’alçada moral de les persones, però es va equivocar d’interlocutor. La pregunta l’havia de fer als productors del programa i a TV3. Els adolescents no són sempre frívols, ignorants, hedonistes, barroers i incapaços de parlar en públic formalment, és el plantejament del programa que els va donar aquesta imatge. No ens enganyem: no és una qüestió de puritanisme: els hàbits masturbatoris i els conflictes sexuals i de personalitat dels adolescents no són cap problema, ni cal ocultar-los, però això tampoc no vol dir convertir-los en un espectacle humorístic de cafè finançat amb diners públics. Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, ha dit que volen respondre a una inquietud social. Quina és la voluntat pedagògica del programa? Voluntat pedagògica, diu? Zero, home, zero. Certament, l’adolescència sempre ha inquietat els adults, però encara és més inquietant l’interès de la televisió pública per la mida del penis dels adolescents catalans.