Les orelles del llop

Devia ser culpa de la calorada, però per un moment vaig pensar que el fet que la llengua castellana sigui àmpliament majoritària a Catalunya era una notícia de primera magnitud. Silenci estival. U2. Bill Viola. No siguem provincians. Ningú no ha dit res, ni tan sols aquí, en aquest raconet de país que es pensava ser la reserva lingüística oriental i que ha perdut oficialment els honors en favor de les Terres de l’Ebre. Al portal web de la televisió catalana, el 3cat24, s’hi podia llegir el següent titular: “L'àrab i l'urdú se situen al costat del català i el castellà com a llengües d'ús habitual a Catalunya”. Ja són ganes, perquè es podia haver dit que l’ús del castellà dobla el del català a l’àrea de Barcelona, com va fer El Periódico. Vostès diran que, de mals auguris, en sentim des de fa anys, i és cert, però també ho és que fins ara havíem dit que eren cosa de filòlegs apocalíptics o d’escriptors ociosos i que no s’havia de caure en l’alarmisme. Fa sis anys encara estàvem en una mena d’empat tècnic entre les dues llengües més parlades al país. Amb les dades que ara tenim a la mà ningú no pot dir que aquelles ombres dubtoses que vèiem eren realment les orelles del llop: gairebé la meitat de la població usa el castellà com a llengua habitual. Només té el català com a llengua d’ús habitual el 35% dels ciutadans, deu punts per sota que la castellana i amb una caiguda en picat en només sis anys. El tòpic parla de la convivència de les llengües, però quan una avança ho fa en detriment d’una altra. Si avança el castellà, recula el català, i al revés. La batalla s’ha de guanyar a la vida i a la via pública, i si el català no és necessari per viure al país, són faves comptades: mai el peix petit s’ha menjat el gros. Ara, qui s’estimi més ser optimista, pot pensar que parlem català perquè un dia també es va extingir el llatí i no hi ha cap romà que es queixi.

La crisi, la paella i el mànec

Crisi? Sí, és clar, però quina crisi? Perquè, si ho recorden bé, abans que el desori fos general, abans que comencés a tremolar tothom pel que ja està passant o pel que pot haver de passar, es parlava d'una crisi financera. Ara es veu que la crisi ja no és només financera. De fet, no és ni financera, almenys per als bancs. Ho deia aquest diari ahir o abans-d'ahir: malgrat les vaques flaques, la banca preveu tenir beneficis aquest any i també el vinent. Hi ha qui diu que hem tocat fons, que si el 2010 repuntarem, etc. Malgrat que la majoria dels ciutadans sempre portem a dintre un polític, un economista i un entrenador de futbol que sabria resoldre tots els problemes que assolen el mapamundi, un servidor no sabria pas dir si anem amunt o anem avall. Ara, que els bancs tindran beneficis quan tothom està escagarrinat, ho ha pogut llegir tothom escrit amb lletres ben clares. Tindran menys beneficis, només faltaria, però en tindran. I també hem pogut llegir que l'any passat els beneficis dels bancs i caixes ja van baixar perquè van ser previsors. La majoria han fet el que s'anomena «provisions voluntàries subestàndard», és a dir: guardar reserves per cobrir les pèrdues provocades per la morositat. No sé si aquest any i el vinent hi tornaran, a fer aquestes provisions voluntàries, però hi ha empreses que diuen que tenen feina (o sigui: que van bé) i no tenen liquiditat per falta de crèdit. Ofereixo una petita teoria des de la ignorància: els bancs sempre guanyen; quan tenim diners perquè ens esverem, comencem a fer projectes i ens embranquem a veure si podem arribar lluny, ben lluny, i quan no en tenim perquè hi hem de recórrer perquè ens treguin les castanyes del foc, a veure si així ens en sortim, i acaben sempre tenint la paella pel mànec. I no ho dic perquè ens disputem la paella, sinó perquè a dins la paella hi som nosaltres.

Viatgeu, viatgeu, maleïts!

En primer lloc, una aproximació estadística d’urgència: queda molt bé parlar de la mobilitat sostenible, però si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qualsevol població situada a 25 quilòmetres a la rodona podrà comprovar que l’usuari tipus pertany a algun d’aquest quatre grups: jubilats (un terç), immigrats (un altre terç), estudiants (gairebé gairebé l’altre terç) i despistats (la resta). És cert que s’ha augmentat la freqüència de moltes de les línies d’autobús i que se n’han creat de noves, però hi ha qüestions dignes de considerar. La primera: perquè un transport públic funcioni ha de ser més efiçaç i més barat que el privat. Els autobusos no eludeixen la carretera col•lapsada pels automòbils particulars. Entre embussos i parades, l’usuari del transport públic viatja més lentament (encara més!). Això sí, pot llegir el diari, consultar la black berry, trucar per telèfon o posar-se el dit al nas durant els 30-45 minuts que pot durar un trajecte de quinze quilòmetres. També s’estalvia aparcar, és clar, però, ha de tornar a casa aviat. A partir de quarts de deu, un autobús és una cosa inexistent i ho considerem normal. Això sí, el Pacte Nacional per a les infraestructures preveu una dotzena de desdoblaments de carreteres, entre els quals el de la carretera de Llagostera a Girona que fins fa un any deien que era innecessari. Potser per treure cotxes de la carretera, enlloc de fer-ne de noves i d’ampliar les que ja hi ha, es podria mirar d’oferir alternatives més netes, ràpides i còmodes que el cotxe, com per exemple els tramvies que diuen que valen massa diners i que no són necessaris mentre perforen tot Girona per poder fer el TGV. Potser la modernitat és això: arribar a l’altra punta de món en cinc minuts i no saber com moure’s pel barri mentre celebrem el Dia sense cotxes, la Setmana de la mobilitat i la Festa dels papanates sense fronteres.

Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.

Bambi, el prestidigitador

Mag, funambulista, encantador de serps, don Joan del vot, venedor de fum... Quanta metàfora ha generat José Luis Rodríguez Zapatero! Al principi era un bambi –recorden?-, un ingenu que, en contacte amb la realitat de la política, havia de durar cinc minuts. Ara sembla que la comparació no era afortunada, però sí que ho era, sí, perquè a la pel•lícula, Bambi creix i, forjat i endurit en la l’adversitat, esdevé el rei del bosc. Una altra qüestió és l’estratègia del rei del bosc. Del Bambi adult no en sabem res, perquè la pel•lícula s’acaba amb la proclamació del seu lideratge. De Zapatero sabem que practica amb gran habilitat no la màgia, que són paraules majors, sinó la prestidigitació, l’art del joc de mans, l’art d’aparentar un efecte i amagar el truc que el fa possible. Ara bé, els trucs, a Zapatero, se li veuen. Si algú ens regala dos mil euros, i resulta que mil són del veí de dalt i cinc-cents més del veí de baix, és raonable sospitar que ens enreda. I més si abans ja ens n’havia promès 400 i ens els va donar a terminis i fent malabarismes, que és una altra de les disciplines que practica, sobretot en l’especialitat equilibrisme parlamentari. A falta de receptes –¿qui les trobarà les receptes?-, a Zapatero li agrada el cop de talonari i l’efectisme: ara una ajuda al sector de l’automòbil que beneficia bàsicament la importació i que, de moment, segurament ha paralitzat les vendes, ara un ordinador portàtil (innecessari sinó contraproduent) per als nens de primària, ara la píndola de l’endemà sense recepta i sense límits, ara que una noia de setze anys pugui avortar prescindint de l’opinió de la família. Aquests dies tots fem escarafalls davant l’evidència que ens prenen el pèl, però permetin-me: la seva capacitat d’entabanar sorprèn, però encara sorprèn més la candidesa o la resignació de qui es deixa entabanar.

Música al bus, soroll al concert

Només deu haver-hi una cosa més empipadora que la música que no desitges sentir: dues persones xerrant davant teu en un concert. N'he tingut dues mostres en dos dies. Ahir, dues senyoretes que no van ser capaces de tancar boca en 75 minuts de concert, i dilluns, dues senyoretes (diferents, això sí) a les quals no importava que els viatgers que compartien autobús amb elles no desitgessin compartir-hi obligatòriament la música. Les primeres probablement tenen el cervell desestructurat perquè van ana a un concert i no van sentir res. Les segones són simplement maleducades i tenien un gust musical escàs, perquè el so del reproductor que utilitzaven era infame i es barrejava amb la música de la ràdio de l'autobús (que també estaria millor apagadeta en la majoria dels casos). Mireu que és fàcil posar-se uns auriculars, no? Doncs, no. Que ho senti tothom i a qui no li agradi, que es foti. I si algú canvia de seient, que es foti més encara, perquè l'aparell té prou potència per emprenyar a qualsevol lloc de l'autobús. Que el conductor podia haver dit alguna cosa? Potser sí, però no ho va fer. Que si més no podia haver apagat la seva ràdio? Potser sí, però tampoc no ho va fer. Que jo mateix podia haver-me queixat, tant a la sala de concerts com a l'autobús? Potser sí, però no ho vaig fer. ¿Potser hauria pogut canviar res de la condició ni humana?

Una bona pregunta (modèstia a part)

Jordi de Juan. ¿Els sona, aquest nom? Protagonista fugaç de la política gironina, va ser regidor a l’Ajuntament de Girona i, després, diputat al Congrés entre el 2000 i el 2003. Potser no va desencaminat del tot qui pensi que la majoria dels gironins se n’ha oblidat per complet. Paradoxalment, va deixar una herència inoblidable. Com que Girona era una plaça difícil per al PP, un dia va se li va acudir que soterrar el futur TGV seria un estímul magnífic per als gironins, i a Francisco Álvarez Cascos, aleshores ministre, li va encantar la idea. Au, doncs: soterrem el TAV i ja tenim els gironins ballant per un peu i amb la perspectiva d’un viaducte en desús. Heus aquí l’origen del soterrament de la línia i el debat subsegüent sobre el futur del viaducte. Perdó: he dit debat sobre el futur del viaducte i aquest debat no existeix; es parla molt de qui en paga la demolició, però sembla que tothom està convençut que el viaducte s’ha d’enderrocar. Doncs, disculpin, però per trobar una bona resposta primer s’ha de fer la pregunta adequada. Ens preguntem què farem amb l’espai alliberat pel viaducte i qui paga, però les preguntes adequades són: ¿Enderrocar el viaducte, per fer què? ¿Mantenir-lo, per fer què? Quan tinguem aquest respostes, serà més fàcil comparar els costos econòmics amb els beneficis ciutadans i decidir amb criteri. Si ara em pregunten si s’ha d’enderrocar, no ho sé. Pot ser per ignorància, però diria que és més aviat falta de dades. També pot ser que no ens fem les preguntes adequades perquè hem arribat aquí una mica per atzar, una mica per casualitat, una mica perquè sí. Amb preguntes i respostes adequades potser evitarem que ens perdi la pressa o l’afany de ser els més moderns. Encara que els trams de metro elevat o la conservació de viaductes en desús per a altres finalitats ja només siguin cosa de Nova York o altres ciutats provincianes per l’estil.