Jo també m'he fet del Barça (malgré moi)

M'he fet del Barça. He aguantat els dies més crítics, les hores de pressió més extremes, he aguantat la frisança dels aficionats, les expectatives que es generaven, el patiment, les prèvies periodístiques que tot ho esborraven quan encara ningú no podia dir blat, i he aguantat l'eufòria desfermada de després, la nit de la victòria, l'endemà monogràfic i repetitiu fins a la nàusea als cafès, als carrers, a la feina, he aguantat la celebració oficial, i l'endemà de l'endemà, i els companys de treball inquirint-me "¿però no t'has emocionat gens?, ¿ni una mica mica mica?, va confessa-ho, confessa que sí, va", i he aguantat la visió de nens de cinc anys que arribaven al col·legi amb la samarreta blaugrana, però ja no puc més i m'he fet del Barça. Vaig seguir el meu camí de Damasc ahir al vespre. El meu fill (cinc anys, tres mesos per als sis) cantava darrera el cotxe: "El Barça amb la copa i la bandera / i el Madrid al darrera / netejant la carretera". Pensava que el meu agnosticisme l'hauria influït. De fet, al meu fill no li agrada el futbol. No n'ha vist mai cap partit sencer. No juga a futbol. No juga a res que requereixi una pilota, excepte a hoquei i no ho acaba de tenir clar, però ahir em va preguntar de quin equip era. "No sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin series?". "És que no sóc de cap equip, Miquel". "Ja ho sé, que no ets de cap equip, però si fossis d'algun equip, ¿de quin equip series? A mi m'agradaria que fossis del Barça". "Va, ¿per què no ets del Barça?". En fi, que vaig dir que sí, i vam pujar el volum del cedé per escoltar millor el Sargeant Pepper's: "So let me introduce to you / the one and only Billy Shears and Sargeant Pepper's Lonely Hearts Club Baaaaaaand..." A vegades la felicitat és possible.

Bambi, el prestidigitador

Mag, funambulista, encantador de serps, don Joan del vot, venedor de fum... Quanta metàfora ha generat José Luis Rodríguez Zapatero! Al principi era un bambi –recorden?-, un ingenu que, en contacte amb la realitat de la política, havia de durar cinc minuts. Ara sembla que la comparació no era afortunada, però sí que ho era, sí, perquè a la pel•lícula, Bambi creix i, forjat i endurit en la l’adversitat, esdevé el rei del bosc. Una altra qüestió és l’estratègia del rei del bosc. Del Bambi adult no en sabem res, perquè la pel•lícula s’acaba amb la proclamació del seu lideratge. De Zapatero sabem que practica amb gran habilitat no la màgia, que són paraules majors, sinó la prestidigitació, l’art del joc de mans, l’art d’aparentar un efecte i amagar el truc que el fa possible. Ara bé, els trucs, a Zapatero, se li veuen. Si algú ens regala dos mil euros, i resulta que mil són del veí de dalt i cinc-cents més del veí de baix, és raonable sospitar que ens enreda. I més si abans ja ens n’havia promès 400 i ens els va donar a terminis i fent malabarismes, que és una altra de les disciplines que practica, sobretot en l’especialitat equilibrisme parlamentari. A falta de receptes –¿qui les trobarà les receptes?-, a Zapatero li agrada el cop de talonari i l’efectisme: ara una ajuda al sector de l’automòbil que beneficia bàsicament la importació i que, de moment, segurament ha paralitzat les vendes, ara un ordinador portàtil (innecessari sinó contraproduent) per als nens de primària, ara la píndola de l’endemà sense recepta i sense límits, ara que una noia de setze anys pugui avortar prescindint de l’opinió de la família. Aquests dies tots fem escarafalls davant l’evidència que ens prenen el pèl, però permetin-me: la seva capacitat d’entabanar sorprèn, però encara sorprèn més la candidesa o la resignació de qui es deixa entabanar.

Música al bus, soroll al concert

Només deu haver-hi una cosa més empipadora que la música que no desitges sentir: dues persones xerrant davant teu en un concert. N'he tingut dues mostres en dos dies. Ahir, dues senyoretes que no van ser capaces de tancar boca en 75 minuts de concert, i dilluns, dues senyoretes (diferents, això sí) a les quals no importava que els viatgers que compartien autobús amb elles no desitgessin compartir-hi obligatòriament la música. Les primeres probablement tenen el cervell desestructurat perquè van ana a un concert i no van sentir res. Les segones són simplement maleducades i tenien un gust musical escàs, perquè el so del reproductor que utilitzaven era infame i es barrejava amb la música de la ràdio de l'autobús (que també estaria millor apagadeta en la majoria dels casos). Mireu que és fàcil posar-se uns auriculars, no? Doncs, no. Que ho senti tothom i a qui no li agradi, que es foti. I si algú canvia de seient, que es foti més encara, perquè l'aparell té prou potència per emprenyar a qualsevol lloc de l'autobús. Que el conductor podia haver dit alguna cosa? Potser sí, però no ho va fer. Que si més no podia haver apagat la seva ràdio? Potser sí, però tampoc no ho va fer. Que jo mateix podia haver-me queixat, tant a la sala de concerts com a l'autobús? Potser sí, però no ho vaig fer. ¿Potser hauria pogut canviar res de la condició ni humana?

Una bona pregunta (modèstia a part)

Jordi de Juan. ¿Els sona, aquest nom? Protagonista fugaç de la política gironina, va ser regidor a l’Ajuntament de Girona i, després, diputat al Congrés entre el 2000 i el 2003. Potser no va desencaminat del tot qui pensi que la majoria dels gironins se n’ha oblidat per complet. Paradoxalment, va deixar una herència inoblidable. Com que Girona era una plaça difícil per al PP, un dia va se li va acudir que soterrar el futur TGV seria un estímul magnífic per als gironins, i a Francisco Álvarez Cascos, aleshores ministre, li va encantar la idea. Au, doncs: soterrem el TAV i ja tenim els gironins ballant per un peu i amb la perspectiva d’un viaducte en desús. Heus aquí l’origen del soterrament de la línia i el debat subsegüent sobre el futur del viaducte. Perdó: he dit debat sobre el futur del viaducte i aquest debat no existeix; es parla molt de qui en paga la demolició, però sembla que tothom està convençut que el viaducte s’ha d’enderrocar. Doncs, disculpin, però per trobar una bona resposta primer s’ha de fer la pregunta adequada. Ens preguntem què farem amb l’espai alliberat pel viaducte i qui paga, però les preguntes adequades són: ¿Enderrocar el viaducte, per fer què? ¿Mantenir-lo, per fer què? Quan tinguem aquest respostes, serà més fàcil comparar els costos econòmics amb els beneficis ciutadans i decidir amb criteri. Si ara em pregunten si s’ha d’enderrocar, no ho sé. Pot ser per ignorància, però diria que és més aviat falta de dades. També pot ser que no ens fem les preguntes adequades perquè hem arribat aquí una mica per atzar, una mica per casualitat, una mica perquè sí. Amb preguntes i respostes adequades potser evitarem que ens perdi la pressa o l’afany de ser els més moderns. Encara que els trams de metro elevat o la conservació de viaductes en desús per a altres finalitats ja només siguin cosa de Nova York o altres ciutats provincianes per l’estil.

Amós Miguélez: Un tramoista del civisme

Amós Miguélez Álvarez. No és el nom d’algú que ocupés titulars de primera pàgina, però el món és habitable perquè és ple de ciutadans tan generosos com discrets, que no es dediquen a enllustrar un nom sinó a construir una obra, i que en una època infectada per la individualitat encara creuen en la comunitat.
L'Amós Miguélez era un català de Ripoll que havia nascut a San Pedro de Foncollada, a Lleó, fa 67 anys i que tenia estranyes dèries, com la de creure que les ciutats han de ser amables, netes, acollidores i, sobretot, habitades per ciutadans mereixedors de ser anomenats així. Dilluns va morir després d’una llarga malaltia i ahir va rebre sepultura. L'Amós va ser un home optimista, tenaç, vital, convençut que cap èxit és impossible si es persegueix amb prou entusiasme, i que els esforços mai no són petits perquè la suma els pot fer grans. Impulsor de campanyes cíviques per a l’embelliment dels espais públics o per a la promoció de l’eix ferroviari Barcelona-Ripoll-Tolosa-París, el seu nom no ha omplert pàgines de diaris, tot i que sovint va ser un tramoista de l’actualitat. Les campanyes cíviques que va impulsar han deixat en la memòria col·lectiva el record d’eslògans com Net i bonic o Amunt, tren, amunt, que són una manifestació de la importància i de la repercussió que va tenir el seu treball, que va obtenir el reconeixement de figures públiques com el
president de la Generalitat Jordi Pujol tres dècades va escampar centenars de milers de bulbs per embellir parterres públics, escoles i empreses. L’any 1986 va ser el capità civil d’una expedició de polítics, periodistes i ciutadans que van anar de Barcelona a París amb tren per reivindicar la internacionalitat d’aquesta línia passant per Ripoll i Puigcerdà. Qui signa feia les primeres tentines periodístiques i els discursos de l’Amós són un dels records més nítids i entranyables d’aquella època. Tinc records que s'adiuen més amb la nostra noció d'històric, de rellevant, de notable, però no sempre em resulten tant simpàtics. Si em digueu que els mèrits de l'Amós són discrets, us diré no m'ho semblen pas. D'altres poden tenir mèrits més grans; ell era una bona persona, i no se m'acut que hi hagi res més important que això. Durant els 23 anys que han caigut darrere d'aquell viatge a París vam tenir una relació intermitent, però a cada retrobada semblava que ens haguéssim vist per darrera vegada la setmana anterior. ¿Com no sorprendre’s de la inesgotable passió d’aquell xerraire impenitent que invertia el seu temps a recórrer escoles o a participar en qualsevol activitat de les que et fan més savi que ric? Totes les morts són tristes, irreparables, però l’Amós Miguélez se’n va abans d’hora, i sempre fa molta falta, la gent com ell.

Do de llengües

Mariano Rajoy parla català, i cada dia millor, com el seu antic cap de files, José María Aznar, un altre polític extraordinàriament poliglot. No és estrany que l’encarregada d’explicar-nos els progressos lingüístics de Rajoy hagi estat Alícia Sánchez-Camacho,una blanenca convençuda que els catalans «estimen Rajoy i creuen que és l’alternativa per governar i viure millor a Catalunya i a la resta d’Espanya». Sánchez-Camacho és una senyora de verb fàcil i veloç, tan veloç com la seva carrera política, que crema etapes sense transició: diputada a Catalunya, diputada al Congrés, senadora, presidenta del PP a Girona, presidenta del PP a Catalunya... Ara mateix la veiem a tots els telenotícies, malgrat que els resultats electorals de les candidatures que ha encapçalat són més aviat minsos. Quan apareix als noticiaris, Sánchez-Camacho parla igual que construeix el seu currículum, és a dir: comença les frases i no les acaba mai perquè les encadena sense temps de completarles. Això, però, no és cap defecte perquè a base de sumar frases agramaticals i encadenar eslògans aconsegueix discursos tan lluïts com lliures de compromisos. Així ha anat de Blanes a Madrid, passant per Washington i Barcelona, i ha pogut escoltar Rajoy parlant català i potser, fins i tot, li ha fet alguna classe. Ja se sap que el do de llengües és una de les virtuts més preuades per a un polític atès que ha de comunicar idees, defensar projectes, convèncer el seu votant i si pot ser també el votant de l’adversari. L’altre do és el de profecia, que permetria a Alícia Sánchez Camacho endevinar el futur i saber que els catalans que ahir li van negar l’escó han canviat d’opinió i avui votarien en massa el PP, però, vistos els antecedents, les seves habilitats semblen més versallesques. Ho podríem preguntar a Daniel Sirera.

El tramvia i el lleter automàtic

Si hi ha països on la figura del lleter encara existeix, a casa nostra existirà aviat una figura nova: la del lleter automàtic. Una societat ramadera ha importat la idea d’Itàlia amb la voluntat d’implantar-la, per començar, a Cassà de la Selva i a Girona. Si els bancs s’estalvien sous gràcies als caixers automàtics (que utilitzem amb targetes per les quals ens cobren comissió), si el tabac que ens emmetzina ens els serveix un robot parlant (en castellà), i si fins i tot el preservatiu que ens permetrà caçar l’oportunitat inesperada ens l’escup una màquina que exigeix l’import exacte, ¿què pot tenir de singular un expenedor automàtic de llet? Segurament res, més enllà de l’avantatge que pot significar, si s’accepten les condicions que proposen els sindicats ramaders, la comercialització d’un producte fresc, sense intermediaris, i sense cap més manipulació que les mínimes que exigeix la llei. Aquesta, com moltes altres bones idees, no és més que l’actualització d’una idea antiga. Quant fa que la cantina de la llet va desaparèixer del nostre paisatge? Si el lector fa una enquesta d’urgència i demana a la persona que tingui més pròxima què li suggereix el terme “cantina”, la resposta serà inequívoca: una taverna. És la definició que dóna el diccionari, que no contempla la possibilitat que designi cap atuell específicament pensat per a la llet. Les lleteries de poble van desaparèixer per raons sanitàries. No sé si es va considerar la possibilitat de renovar-les abans de matar-les, però és fàcil que no, perquè sovint s’ha confós el progrés amb el simple canvi. Amb aquest criteri hem omplert la nevera de menges dubtoses i vam suprimir els carrilets que, convenientment repensats, podrien ser els tramvies que ara trobem a faltar (i que l’administració troba estranys), mentre comencen a arribar els lleters automàtics, que són més simples de muntar.