L'artista dopat

Com que l’artista bohemi resulta simpàtic, quan volem criticar les hipocresies que genera el debat sobre les drogues i l’esport sovint es recorre a la literatura o la música. Aleshores ens preguntem: ¿Per què s'invalida el rècord d’un esportista dopat, però no es menysprea la novel·la d’un escriptor alcohòlic?

Aquesta és la qüestió que sovint he vist plantejada en textos que defensen l'ús de les drogues com una opció personal, sense lectures morals, per denunciar la hipocresia que els casos de dopatge posa damunt la taula. Són textos que considero carregats de raó, però que a vegades es valen d’una falsa analogia. És cert que si no hi haguessin límits en l’ús de substàncies tots els esportistes competirien en igualtat de condicions. És cert que la salut (o l’autodestrucció) és una qüestió de llibertat individual. I també és cert que no hi ha cap substància que aplani les pujades impossibles que puja un ciclista per més que l’ajudin a suportar la fatiga i el dolor. No hi ha cap fàrmac, droga, filtre ni poció que converteixi un home en un tità si aquest home no porta el tità amagat a dintre, segur. Però, encara que fos així, els criteris farmacològics de l’esport –encertats o erronis- no haurien de significar necessàriament la invalidació d’una obra artística. Partim del supòsit que determinades substàncies "ajuden" l'esportista i pensem que unes altres també poden "ajudar" el creador. Supòsit fals. Fals malgrat l’aura romàntica del creador nihilista i l’atracció que sentim per les vides agitades, tèrboles.

Tendim a recordar que tal obra o tal altra han estat escrites o pintades sota l’influx de l’absenta, o de la marihuana, o de l’àcid lisèrgic, però, ¿estem segurs que aquest influx va reduir l’esforç de l’artista o més aviat va entorpir la seva capacitat? ¿Són més àgils els dits del violinista cocaïnòman? ¿Estem segurs que Scott Fitzgerald, o Faulkner, o Allan Poe van escriure grans obres perquè bevien, o van escriure grans obres a pesar de beure?