L'enemic a casa

Abans –quan érem més joves- un single era un disc amb una sola cançó per cara. Ara que els discos només tenen una cara, els singles són els solters, separats o divorciats, siguin vocacionals o circumstancials. De persones soles n’hi ha hagut tota la vida, és clar, però ara sembla que n’hi ha més, i s'han disparat els negocis que giren entorn de les relacions i l'oci del solters. Proliferen els espais especialitzats a Internet i fins i tot tenen fires dedicades, com la que se celebra a Barcelona des de 2005. El negoci que generen els singles, sobretot els solters, és evident (tenen menys càrregues familiars, en temps i en diners), i això no passa inadvertit als empresaris desperts. Ah, la felicitat!

Però sempre hi ha un però. El cas és que, segons les estadístiques, la majoria dels desaparellats (més del 90 per cent, si no recordo malament) es declaren infeliços i tres quartes parts busquen parella més o menys activament. No sabria pas dir si trobar parella els reportarà la felicitat, però, encara que no ho avali cap enquesta, diria que un percentatge considerable de les persones casades salten per un peu el cap de setmana que es queden sols a casa. O sigui, que una obscura llei ens fa desitjar sempre el que no tenim, i això, que podia ser suportable amb la santa resignació que s’estilava anys enrere, avui és imperdonable, perquè la felicitat és un dret elemental i voldríem que figurés en els textos legislatius bàsics. Nosaltres havíem de ser importants, creatius, apassionats, singulars i feliços. Som fills del segle XX, gairebé del XXI. Som fruit d'una o dues (o tres!) revolucions culturals i tecnològiques. Ens han preparat per a les flors i les violes que la vida nega un moment o altre, si no les nega sempre. Llegim, veiem cinema, coneixem ciutats llunyanes i els seus museus, tenim ADSL, però no n'hi ha prou, perquè el solter vol ser casat; el casat, divorciat; i el divorciat, que ara mateix desitja ser solter i jura i perjura que vol estar sol per sempre més, trigarà deu minuts a tornar-se a casar.

Hauríem de ser múltiples, però no podem viure tres o quatre vides alhora, ni canviar de pell, ni fer gaire provatures i, com deia aquell, sempre som aprenents. Per això invoquem la pau amb ansiolítics i, sols, als vespres, obrim la porta d’un infern gris i domèstic, o anem a fires a veure si ja es comercialitza algun producte que ens ajudi a desampallegar-nos de nosaltres mateixos. Queda clar: dormim sempre amb l’enemic, i no és pas la nostra parella.