Les ales d'Ícar

És lògic que, després de la catàtrofe de Barajas, el cel ens sembli insegur: els accidents aeris són colpidors tant per la seva brutalitat com per la seva raresa. Per això la sospita d’una anomalia, per lleu que sigui, fa cancel·lar vols que fa uns dies no s’haurien cancel·lat i aquestes anomalies troben espai entre les notícies del dia. Per això també, l’ombra de la desgràcia de Madrid ha multiplicat l’ensurt dels passatgers del vol de Bristol que havia d’aterrar a Girona aquest dilluns. No ens angoixen els problemes, ens angoixa la percepció que tenim dels problemes. És inútil esgrimir estadístiques sobre seguretat que haurien de resultar incontestables però que no ens treuen la por, que sempre té algun element d’irracional. Al cap de l’any, en tot el món, hi ha un centenar d’accidents aeris amb menys d’un miler de víctimes mortals. La xifra de víctimes dels accidents de trànsit que passen en un any només a Espanya multipliquen per quatre o per cinc la xifra mundial de morts en accidents d’aviació. En canvi, pugem al cotxe amb absoluta naturalitat, i recuperem la capacitat perduda de resar dalt d’un avió. Diuen que caldria volar durant 67 anys sense interrupció per ser, almenys estadísticament, un candidat segur a tenir un accident, però que no t’ho expliquin quan no toques de peus a terra, això. Per això és humanament i emocionalment comprensible (res a veure amb la racionalitat) que, després d'un ensurt com el que van tenir els nois de Santa Coloma que tornaven de Bristol, un decideixi tornar a casa en autobús. És comprensible malgrat que, en realitat, està augmentant les possibilitat de tenir un accident i no pas reduint-les. Després de tot, al cel, res depèn de nosaltres. A terra, al volant del nostre cotxe, a la feina, a casa, estem convençuts de controlar la nostra vida. Fins que la vida ens desmenteix, és clar.