divendres, 1 d’agost de 2008

El valor de dir preus (o prou)

Comencem pel principi: volar amb Ryanair no és cap meravella, simplement és barat. Si a aquesta precisió hi afegim que l’aeroport de Girona es va passar anys i panys en coma, és comprensible que avui tothom estigui prou satisfet amb aquest amic aeri: tant el sector turístic (ens hem de guanyar la vida), com els ciutadans rasos (tenim Estocolm a cinc minuts), com les institucions (una contribució a la felicitat col·lectiva de 14 milions en tres anualitats). Es pot discutir si l’aportació pública és oportuna i si la riquesa que genera la justifica, però posem-hi que sí, que no se subvencionen pas les nostres escapades europees (aquesta seria una conseqüència indirecta), sinó que s'estimula l'augment de visitants més enllà dels comiats de solter que venen del nord. Es pot discutir també si el servei de la companyia és millor o pitjor (que es discuteix, només cal parar l’orella), però se suposa que no agafem Ryanair perquè ens ogfereixi vols de luxe asiàtic sinó perquè són barats i els tenim al costat de casa. A més, ja hauríem de saber que mai ningú no va donar duros a quatre pessetres i que mai ningú no donarà euros a vuitanta cèntims. Acceptem, doncs, que els bons preus s’aconsegueixen gràcies a això que en diuen l’optimització de recursos (tècnics, però també humans) i la diversificació de les fonts d’ingressos. Posem-hi que tant de vol és sostenible, i posem-hi, finalment, que és lògic que els bitllets s’apugin amb el combustible o que Ryanair s’adapti als vents de la crisi. Si dos no s’enganyen no hi ha desenganys. Per això un servidor estaria disposat a fer un esforç de comprensió, però que no em diguin més que els dos passatges que acabo de comprar valen un cèntim quan, un cop sumades les taxes, els equipatges, la facturació a l’aeroport, l’assegurança, i el bon dia de les hostesses (o hostessos) el banc em carrega 185 euros. Si em diuen la veritat d’entrada volaré igual. Ho juro.