Nosaltres, pecadors

Des que el món és món, els governs i els ciutadans han tendit a llançar-se els plats pel cap i atribuir-se la culpa de tot amb una reciprocitat aritmètica. Els ciutadans sempre han desitjat tenir un govern que empipi poc (és a dir: que no demani diners) i que ho solucioni tot. Alhora, els governs, que la majoria de les vegades no saben què fer, tendeixen a responsabilitzar els ciutadans. Per això el català era cosa de tots (i així anem), i Hisenda també vàrem ser tots, i fins i tot el capità Enciam ens deia que els petits canvis són poderosos. Ara mateix, l’escalfament del planeta, l’explotació infantil i la misèria africana són culpa de les persones corrents, com vostè que llegeix i com jo que escric. Som culpables –i ens ho diuen i repeteixen cada dia, cada cinc minuts- perquè tenim actituds insostenibles i poc solidàries, amb tanta compra envasada i tanta vamba de fabricació asiàtica i tan poca cooperació amb les oenagés. Per això en lloc de deixar de fabricar bosses de plàstic o de limitar-ne la distribució, es proposa que els ciutadans les paguin. I per això, mentre habilitem espais per separar les deixalles (aquí el paper, allà el plàstic, més enllà els residus orgànics) en pisos de setanta metres quadrats, hi ha contenidors públics que són mera aparença i aboquen en un mateix lloc les deixalles que el ciutadà ha llençat per separat. I les empreses, el capital, la política i tot allò que abans se’n deia el sistema es veu que va com va i que millor no tocar-ho, perquè la culpa és nostra, pecadors, que som uns pecadors.