Una eina útil (encara)

Les llengües floten sobre corrents econòmics que acaben decidint-ne la sort. L’expressió és del lingüista Juan Ramon Lodares (1959-2005), que va ser un dels grans ideòlegs del nou espanyolisme lingüístic. Contra la tesi romàntica de George Steiner (quan mor un idioma mor una forma única d’entendre el món), Lodares advertia del cost del plurilingüisme (l’expansió d’una llengua és una qüestió econòmica i aquí només compten les grans potència, com l’anglès o el castellà). Steiner deu tenir raó, però no nega el diagnòstic de Lodares, que continua sent una realitat; antipàtica, si es vol, però realitat. La idea de reindibilitat és molt present en la tria idomàtica. En un estudi de la Universitat de Lleida, els adolescents immigrats refractaris a l’ús del català argumenten que és una llengua poc utilitzada. Tenen la impressió que no els és útil i aquest és un tòpic contra el qual potser caldria incidir, i incidir-hi ara qu eencara hi som a temps. Avui la llengua catalana no és necessària per viure a Catalunya, certament, però encara és un valor afegit. En el mercat laboral, el coneixement del català encara és un actiu, especialment per accedir a llocs de treball de qualitat. saber català, per tant, encara val diners, és una eina de progrés social i econòmic. L’estudi, en canvi, fa notar que els nois que se senten menys valorats i menys integrats desenvolupen actituds més negatives cap al català i a l’imaginari simbòlic del país. És una batalla, doncs, que no es guanyarà només en el terreny de les idees, dels drets i de la política. El progrés social és encara avui un argument esgrimible per a l’aprenentatge de la llengua catalana. Per quant de temps, això ja fa més de mal dir.