Convidats de pedra

Mirin: jo no sabria què dir sobre l'autonomia municipal, ni sobre l'energia nuclear, ni sobre els interessos de l'Ajuntament d'Ascó, perquè els dubtes m'aclaparen. Abans que res, sorprèn la terminologia. S'ha d'admetre que el terme cementiri nuclear és lleig, però és directe i entenedor. Quan els defensors d'aquesta instal•lació parlen d'un «magatzem temporal centralitzat», tanta asèpsia i tanta amabilitat més aviat fan posar a la defensiva (com quan ens diuen que ens conservem molt bé i entenem perfectament que ens hem fet grans). Sorprèn l'aportació de Catalunya a l'energia elèctrica d'origen nuclear: el 40% del total, amb tres de les vuit plantes nuclears que hi ha en funcionament a l'Estat.
No sorprèn, en canvi, que el govern central surti de seguida a dir que en consumim més que no pas en generem, encara que hi hagi comunitats en idèntica situació que, dèficit a banda, no produeixen ni un sol watt d'origen nuclear. Sobre l'autonomia municipal, és clar: si la instal•lació és segura, aquest podria ser un debat local. Si el magatzem en qüestió és perillós, no caldria discutir res: una cosa perillosa no ha d'anar enlloc o ha d'anar en un desert remot. Sobre el risc d'un accident: el risc zero, que es diu ara, no existeix, i si peta, els límits municipals deuen servir de poc. A més, el debat no és energia-nuclear-sí contra energia-nuclear-no: els residus existeixen i s'han deixar a algun lloc, no hi ha sortida. Així que semblaria que tot té una dimensió superior, que requereix un gran acord que s'adopti més enllà dels interessos locals i amb visió general. Per això també deixa estupefacte que la Generalitat o un acord del Parlament de Catalunya tinguin un pes nul en tot l'afer i que d'això no en parli gairebé ningú. Deu ser perquè hi estem acostumats.(El Punt, 28 de gener de 2010)

Els camins inescrutables de la comunicació

Els camins de la comunicació són inescrutables. Fa uns dies parlava de l'èxit de determinats programes d'humor en general i de l'Alguna pregunta més en particular. Ara sembla estrany que l'APM nasqués com un projecte modest, destinat a la franja nocturna de Catalunya Ràdio. En poc temps es va crear marca i va passar, reconvertit en secció, al magazín matinal perquè l'Antoni Bassas, que n'era el responsable, no hi va voler renunciar quan va substituir Josep Cuní, que s'agafava un any ¿de parèntesi?, ¿sabàtic?, ¿formatiu?, ¿descompressiu? Tant és. Quan va tornar, Antoni Bassas estava ben assegut a la cadira (per mèrits propis) i Josep Cuní va rebotar a Com Ràdio. Ja ho dèiem, els camins de la comunicació són inescrutables. I tant que sí: ara es baralla o fa veure que es baralla amb la Rahola al matinspuntsí, matinspuntno, aquell curiós programa que, en lloc de demanar als seus convidats que opinin, ponderin i analitzin les qüestions d'actualitat, els demana que hi estiguin a favor o en contra de forma taxativa i sense matisos. Si poden aportar un punt de vista nou és igual, el que importa és el format, que dóna joc i espectacle. Dèiem dels camins inescrutables de la comunicació. Han passat quinze anys, l'APM radiofònic ja no existeix i la versió televisiva (reconvertit en un programa de zàping) triomfa. Una mostra de la rellevància de l'APM: des dels seus inicis, hi han passat noms com Manuel Fuentes (ara al Matí, fent de Bassas, com si diguéssim), Carles Capdevila o Òscar Dalmau, el gran dictador. Deunidó.

Els sentits de l'humor

Si Oscar Wilde tenia raó (que en tenia) i l'humor és la forma més gentil de la desesperació, no calen gaires explicacions sobre l'èxit de programes com Alguna pregunta més (APM en versió abreujada) o Polònia, vistos els temps que corren. I d'èxit en tenen, i molt. Hi ha nens de sis anys encantats amb els gags de la troupe de Toni Soler. Hi ha joves que només coneixen els polítics a través de les paròdies. Hi ha adults que es refien més de Polònia que del telenotícies. Hi ha persones normals que parlen un estrany argot construït amb expressions capturades a l'APM. ¿O no ho haveu vist? És clar: la catalanofòbia de Jiménez Losantos, una pífia de Joan Saura o un speech de Rodríguez Zapatero sobre la crisi econòmica, en primera instància, fan riure, però si t'hi atures a pensar més de dos minuts t'agafen esgarrifances. Això ja ho sabia també Nietzsche, que sembla un home més aviat emprenyat amb tothom: per això pensava que la rialla no és una expressió de la felicitat, sinó un recurs per suportar el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes. En relació a altres programes humorístics, l'APM té, com altres programes basats en el zàping, això que ara se'n diu «valor afegit»: ens situa davant la brossa que consumeix la majoria dels televidents, però atorgant-nos una pàtina de moralitat. Els espectadors de l'APM no consumim teleescombraries sinó un programa paròdic, crític, que posa distància entre nosaltres i la resta dels teleespectadors, encara que acabem veient les mateixes imatges cinquanta vegades. I a sobre és barat. Heus aquí la fórmula màgica. Ara bé, la sàtira intel·ligent no podria existir si no hi hagués res per satiritzar, i això ens torna al punt de partida: ens petem de riure a un pas de l'abisme. Algú va dir que l'humor jueu consisteix a riure per no plorar. És mentida, no és l'humor jueu, és l'humor, sempre, arreu.(El Punt, 14 de gener de 2010)

Annus horribilis

Deixant de banda els comptes de musulmans, xinesos, hebreus, hindús i d'algú més que se'ns escapa, es veu que avui canviem d'any. Som com els pàrvuls, que només saben escriure en llibretes pautades i, com que ens incomoden les coses que es belluguen, quan no hi pautes ens les inventem. Pensem-hi, perquè l'embolic és descomunal. Les estacions van i vénen: la primavera tant comença un any el dia 20 com un altre es presenta el 21. Avui dubtem fins i tot que Crist nasqués realment el primer any de la nostra era. Molts pensen, a més, que aquest any 1 s'hauria d'haver denominat any zero per estalviar-nos aquells debats tan carregosos del 2000 i el 2001, però ja fem tard. En termes històrics, encara es complica més. Eminentíssims savis han considerat que el segle XX va començar el 1914, amb la Primera Guerra Mundial, i es va acabar el 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. També coneixem gent convençuda que el segle present va començar l'11 de setembre del 2001, i ara no se sap si ja som al XXII o és que entre el 1989 i el 2001 érem als llimbs. Si ni els segles duren el que han de durar, ¿per què els anys haurien de començar i acabar amb més precisió? No hi ha res més relatiu que els temps. Deia sant Agustí que sabem molt bé què és el temps mentre no ens ho preguntem. En el guió de La burla del diablo, Truman Capote fa dir a Peter Lorre: «Temps, temps! Què és el temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és or, els hindús, que no existeix, i jo us dic que és un canalla.» Què importa, doncs, si entrem a l'any 2010 de l'era cristiana o al 2763 de la fundació de Roma? Només importa que s'acaba (o volem que s'acabi) aquest any horrorós. I si d'aquí a un parell de mesos troben que les coses no han canviat prou, no s'hi amoïnin: això és que el 2009 no s'ha acabat del tot, però ja passarà.(El Punt, 31 de desembre de 2009)

Poseu a prova els vostres nervis ( o el nou clip de Mazoni )

Jaume Pla, ànima de Mazoni, em sembla (amb tota la ignorància que em calgui admetre) una mostra d'intel·ligència i sentit de l'humor en el món de la música. Ara fa unes setmanes es publicava el seu darrer clip que, per cert, fot nerviós, però nerviós. Ara podeu posar a prova els vostres nervis mirant el darrer clip de Mazoni. Si voleu posar a prova el vostre tremp, cliqueu aquí.

Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)