L'art de la cita

L’art de la cita té una antiquíssima i sòlida tradició que no neix de l’atzar. Una cita ben escollida, que conjugui adequadament raó i estètica, dóna força a l’argument i el fa brillar. Ara, aquesta llarga tradició que avala els excel·lents resultats de la cita intel·ligent no treu que també té un enorme grau de risc i que sovint es practica a la babalà. Només cal veure la quantitat exagerada de cites directes o de paràfrasis que es fan de Josep Pla, per posar un exemple nostrat. El citador elegant s’ha de prohibir Pla, per sobreexplotat, igual que s’ha de prohibir Mark Twain, Chesterton, Bernard Shaw, i sobretot, sobretot, Oscar Wilde. Entre la cita adotzenada i l’originalitat extravagant, entre el populisme i la pedanteria, s’ha d’escollir un camí equilibrat, que requereix perícia i capacitat de connexió amb el públic receptor. Això és com les acotacions: si expliquem a un auditori presumiblement culte que Albert Einstein era un científic d’origen alemany que va revolucionar la física a principis del segle XX amb la teoria de la relativitat, l’insultem (el públic, no Einstein); però no podem donar per suposat que tothom sap de què parlem quan parlem del cercle hermenèutic, sobretot si ens adrecem a alumnes de secundària.

No fa massa temps (un any?), un jutge barceloní va citar Walt Disney per sentenciar que els propietaris d'un Yorkshire degollat per un pastor alemany havien de ser indemnitzats per danys morals. “Ja ho deia Walt Disney, al principi de La dama i el vagabund, que si hi ha una cosa que ningú no pot comprar amb diners és el moviment de la cua d'un gos”, afirmava en la sentència. ¿Quina mena de dubte hi ha sobre la pertinència de la cita? ¿No és un autor de referència, Walt Disney? ¿No el coneix tothom perquè és prou actual? ¿No és alhora un clàssic modern? ¿No és un punt d’intersecció en l’imaginari dels més grans i dels més petits? Aquest és el camí, doncs.
Ara bé, compte amb l’error invers. Com ja s’ha dit, tot és qüestió d’equilibri, i només hi ha una cosa pitjor que una cita vàcua o que una cita extravagant: una originalitat vàcua. Davant d’aquest gravíssim perill, la modèstia (és a dir, la cita intel·ligent però esbravada per l’ús) és preferible a l’originalitat estèril. És el cas de l’alpinista britànic que, el 22 de maig de 2007, va fer la primera trucada per telèfon mòbil des del cim de l’Everest. Batia un rècord. Era una petita frase per a l’home, però un gran discurs per a la humanitat. Llàstima que no tenia cap cita memorable al cap i va dir: “Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia”.