Una història nova

Fa temps que se sent a dir que els joves d’avui constitueixen la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. En tenim indicis seriosos: el preu dels pisos, que ni baixant tenen res a veure amb el seu valor; el retrocés relatiu dels sous que creixen per sota del cost de la vida; les dificultats dels mileuristes per pujar de categoria; i, per acabar-ho d'adobar, ara arriba la crisi. Els savis optimistes diuen que no passa res i els savis pessimistes diuen que la crisi no es resoldrà sense canvis de veritat. "Estructurals", en diuen. Per això ens preguntem on anirem a parar, i ens temem que la cosa no aguanti, i ja ens sembla que ens trobem en allò que en diuen una cruïlla històrica. Però no em negaran que també té un no sé què de vist. Fa vint anys, els que ara tenim el privilegi de constituir l’última generació pròspera abans de la davallada que s’anuncia estàvem convençuts que contribuiríem a engruixir la primera generació que havia de llepar. La frase, per tant, no és nova, i als Estats Units ja la van començar a utilitzar als anys 50. No érem mileuristes, nosaltres, és clar: aleshores els sous anaven en pessetes, en negre, i no arribaven mai a cent mil. Però en general hem tingut sort i hem viatjat al Carib (o algun racó de món que abans havia estat llunyà i ara està infestat de bermudes occidentals), conduïm un quatre per quatre, paguem hipoteques de durada impossible, i tenim PC, CD, TV en TDT, DVD i PDA (o black berry, o tindrem I-phone). Que quedi clar que no vull dir que ara estiguem millor o pitjor; vull dir que sempre hem estat igual. Entenguem-nos: avança la tecnologia i la medicina, ha guanyat el confort, la comoditat; ja no ens mata la pesta bubònica ni se'ns mengen les puces que la transmetien, però ens matem a la carretera, ens tortura la buidor del ric (el mal que el pobre, ocupat a sobreviure, no es pot permetre) i esmorzem amb ansiolítics; vivim millor però tenim por; intuïm que la justícia és un ideal, i no sabem com petarà tot plegat. En realitat, hem arribat al convenciment que tenim drets que cap altra generació no ha tingut. El problema, doncs, és la síndrome Walt Disney. A quin món ens pensem que vivim? Si més no, els nostres pares, els nostres avis sabien que no avança, que només gira.