dijous, 3 de juliol de 2008

El soroll i la fúria

I, és clar, què volen que els digui, jo? Els puc parlar del manifest dels intel·lectuals que pateixen pel futur de la llengua castellana, tan compromès, tan incert. O de com la Universitat Autònoma considera que la llengua catalana és un obstacle per atraure professors de qualitat. Els puc parlar de com Catalunya Ràdio considera tan necessari i urgent renovar el programa líder d’audiència que prescindirà dels serveis de qui l’ha mantingut en aquesta posició durant catorze anys. O dels èxits currriculars d’Alícia Sánchez Camacho: si ara serà la nova cap de la franquícia catalana del PP, l’any 2004 ja havia canviat el Parlament pel Congrés als cap de pocs mesos d’haver estat elegida (¿què importa que les legislatures durin quatre anys?), i l’abril passat l’havien designat senadora autonòmica (¿premi per l’èxit electoral?) en substitució de Daniel Sirera que volia dedicar-se al partit (ara ja no li caldrà). També els podria parlar de com el Govern ha decidit duplicar les indemnitzacions dels alts càrrecs d’empreses públiques en cas de rescissió del contracte després d’anys de crítiques al blindatges dels alts càrrecs contractats per governs anteriors. Els podria parlar de tot això, però ¿què els podria dir que no fos una evidència? Que la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria però sense sentit, ja ho va dir un tal Macbeth fa cinc-cents anys. Comprenguin que, després d’una veritat tan elemental i tan pulcrament expressada, l’única actitud honorable és el silenci.