Adolescents i jubilables

En un futur molt pròxim la vida adulta d’una persona serà d’una brevetat depriment. En primer terme, perquè la joventut s’allarga cada dia més i el món s’omple d’adolescents que superen els quaranta anys. Si a finals dels 60 dos terços dels articles de moda els adquirien joves d’entre 16 i 19 anys, aquest principi de segle és ple de gent que combat les arrugues amb tota mena de recursos: de la roba a la cirurgia. En segon terme, la vellesa s’avança i a cap edat som jubilables. Ara mateix, treballa menys de la meitat de les persones que tenen entre 55 i 64 anys. Això només és la confirmació numèrica de l’evidència: quan tothom (o gairebé) té un sogre prejubilat vol dir que les empreses redueixen costos salarials amb prejubilacions que són, en realitat, acomiadaments, però més barats, perquè també hi col·labora l’Administració. En la societat de les paradoxes no ens hauria d’estranyar que ens preocupi fins quan duraran les pensions (ai de nosaltres, que no veurem ni un duro) mentre augmentem el nombre de pensionistes desaforadament i abans d’hora. Apart de queixar-nos de la calor mentre ventem el foc, estem creant dues noves classes socials: la dels prejubilats d’or amb temps, salut i calés i la dels prejubilats forçosos, deprimits, pobres i emprenyats. Entre l’adolescència mal curada i la jubilació prematura, modestament, només hi veig una solució: que ens jubilin dels trenta als seixanta. I a mi, que em tornin els catorze anys que em deuen.