Formes i formalismes

Abans, quan es volia remarcar les virtuds d'algú es deia: “és un home formal”, i allò era una distinció cum laude. Ara, un tràmit insignificant és un formalisme, i per subratllar dèficits democràtics parlem de “democràcia formal”. La forma és buida, i en aquest camí hi hem perdut -per posar alguns exemple paradigmàtics- el vós, el vostè, la cessió de la preferència de pas i dels seients, o la idea del vestit com a expressió de respecte als altres per convertir-los en afirmació de la nostra personalitat (sempre tan original i distintiva, òbviament). El problema és haver oblidat que les formes són un mecanisme per evitar que encara augmenti més el nombre excessiu de desgràcies que ja patim. L'home és un animal poc sociable, envejós, i que es dedica a torturar el seus congèneres i les altres espècies sempre que pot (si no els liquida directament). Fixin-se: si els conductors, enlloc de seguir el codi de circulació, observessin les antigues normes d'urbanitat, ningú no se saltaria un stop per passar primer, ni atropellaria una velleta, perquè li hauria cedit graciosament el pas. Arribats aquí, el lector pensarà que un servidor és un sòmines que voldria substituir el codi a cop d'educació. No, no, és només un exemple per advertir del perill de traslladar la llei de la carretera (o de la jungla) als pocs reductes que ens queden de civilitat. Vistes algunes cues del supermercat, com s'asseu la gent als autobusos, o com escupim al mig del carrer, aviat, per pujar a l'ascensor de casa també necessitarem semàfors.