Un record per a Miquel Diumé

No ho he dit abans, però tinc la sospito que torno a la bitàcola perquè en Miquel Diumé, traspassat dimarts passat, dia 27 de maig, era blocaire i fa dos dies que entro i surto del seu bloc com si això l'hagués de tornar al món. Però no. La realitat és que l'acabem d'acomiadar en una cerimònia senzilla i molt emotiva en una tanatori que no ha pogut acollir tots els amics que en Miquel es va guanyar a la vida. Les intervencions de l'alcalde Nadal (sempre en direm l'alcalde, no, Miquel?), i en Vador Garcia eren agulles finíssimes que ens nedaven per les venes. Veure el dolor de la família i dels amics més íntims fa que ara mateix estigui emprenyat amb l'univers sencer, tingui o no tingui artífex; i si el té, m'agradaria dir-n'hi quatre de fresques per barroer i per injust.

Per recordar-lo, alguns companys han publicat textos com ara en Vador Garcia-Arbós al diari El Punt; en Narcís Genís, també a El Punt i al seu bloc; i també va sortir informació al Diari de Girona. Un servidor també va voler fer-hi una aportació, perquè a en Miquel li dec molt bones estones i favors impagables. El final de l'article fa referència a aquesta fotografia, que li agrada especialment.

Torno al ciberespai

Fa un any -un any més aviat llarg- vaig començar aquest blog amb un esperit més tastaolletes i experimental que no pas convicció. El vaig abandonar. De fet, ell em va abandonar a mi, suposo, però ara hi torno sense esmena, que deia en Ferrater. No sé si duraré cinc minuts o la vida sencera. A veure si amb el temps col·loco els enllaços pertinents als meus articles i vaig mantenint aquest espai amb una certa dignitat temporal i literària.

L'enemic a casa

Abans –quan érem més joves- un single era un disc amb una sola cançó per cara. Ara que els discos només tenen una cara, els singles són els solters, separats o divorciats, siguin vocacionals o circumstancials. De persones soles n’hi ha hagut tota la vida, és clar, però ara sembla que n’hi ha més, i s'han disparat els negocis que giren entorn de les relacions i l'oci del solters. Proliferen els espais especialitzats a Internet i fins i tot tenen fires dedicades, com la que se celebra a Barcelona des de 2005. El negoci que generen els singles, sobretot els solters, és evident (tenen menys càrregues familiars, en temps i en diners), i això no passa inadvertit als empresaris desperts. Ah, la felicitat!

Però sempre hi ha un però. El cas és que, segons les estadístiques, la majoria dels desaparellats (més del 90 per cent, si no recordo malament) es declaren infeliços i tres quartes parts busquen parella més o menys activament. No sabria pas dir si trobar parella els reportarà la felicitat, però, encara que no ho avali cap enquesta, diria que un percentatge considerable de les persones casades salten per un peu el cap de setmana que es queden sols a casa. O sigui, que una obscura llei ens fa desitjar sempre el que no tenim, i això, que podia ser suportable amb la santa resignació que s’estilava anys enrere, avui és imperdonable, perquè la felicitat és un dret elemental i voldríem que figurés en els textos legislatius bàsics. Nosaltres havíem de ser importants, creatius, apassionats, singulars i feliços. Som fills del segle XX, gairebé del XXI. Som fruit d'una o dues (o tres!) revolucions culturals i tecnològiques. Ens han preparat per a les flors i les violes que la vida nega un moment o altre, si no les nega sempre. Llegim, veiem cinema, coneixem ciutats llunyanes i els seus museus, tenim ADSL, però no n'hi ha prou, perquè el solter vol ser casat; el casat, divorciat; i el divorciat, que ara mateix desitja ser solter i jura i perjura que vol estar sol per sempre més, trigarà deu minuts a tornar-se a casar.

Hauríem de ser múltiples, però no podem viure tres o quatre vides alhora, ni canviar de pell, ni fer gaire provatures i, com deia aquell, sempre som aprenents. Per això invoquem la pau amb ansiolítics i, sols, als vespres, obrim la porta d’un infern gris i domèstic, o anem a fires a veure si ja es comercialitza algun producte que ens ajudi a desampallegar-nos de nosaltres mateixos. Queda clar: dormim sempre amb l’enemic, i no és pas la nostra parella.

D'atenuants i agreujants

Que les reaccions humanes són imprevisibles ho sabem des del principi dels temps, i ho expliquen la literatura, la història i l’experiència del veïnatge diari. Però ara coneixem cada vegada més les causes ocultes de les conductes inadequades. Abans creiem que les coses eren simples: un bevedor era un bevedor, i un jugador, només un jugador. Ara parlem de dipsomaníacs i de ludòpates, i sabem de les condicions psicològiques de les persones presoneres d’aquestes malalties. Aquest coneixement ha tingut una incidència extraordinària en l’àmbit judicial en forma d’eximents i atenuants i en l’establiment de tractaments i teràpies alternatives a les penes convencionals. Fa uns mesos, per exemple, vaig llegir en algun lloc que un dels darrers avenços en aquest camp és la identificació del trastorn disfòric premenstrual, que provoca -al marge de símptomes físics i dolors- alteracions de la conducta, tristesa, còlera, ansietat, irritabilitat, disminució de la concentració i aïllament social. Per això, alguns experts van demanar que l'esmentat trastorn també es consideri un eximent en el judici de determinats delictes comesos per a dones que, víctimes d’aquest trastorn, poden adoptar conductes cleptòmanes i exhibicionistes. Que les situacions que desperten la còlera, entristeixen, angoixen o irriten puguin semblar-nos infinites només és la prova que, malgrat els avenços, encara queda molt camí per recórrer. Saber l’origen dels mals no ens alliberarà pas del perill, però sempre ens donarà tranquil·litat d’esperit.

Post Scriptum (o no): Algú m'hauria d'explicar per què un home begut ha de tenir prou consciència per saber que no pot conduir, però l'embriaguesa li serà un atenuant en qualsevol altra conductiva delictiva. Tenir un accident begut és més "car" que delinquir begut, que és més "barat" precisament perquè s'ha begut i això altera les facultats cognitives. S'entén, no? O és la nostra ignorància en lleis la que ens impideix-ho capir-ho?

L'artista dopat

Com que l’artista bohemi resulta simpàtic, quan volem criticar les hipocresies que genera el debat sobre les drogues i l’esport sovint es recorre a la literatura o la música. Aleshores ens preguntem: ¿Per què s'invalida el rècord d’un esportista dopat, però no es menysprea la novel·la d’un escriptor alcohòlic?

Aquesta és la qüestió que sovint he vist plantejada en textos que defensen l'ús de les drogues com una opció personal, sense lectures morals, per denunciar la hipocresia que els casos de dopatge posa damunt la taula. Són textos que considero carregats de raó, però que a vegades es valen d’una falsa analogia. És cert que si no hi haguessin límits en l’ús de substàncies tots els esportistes competirien en igualtat de condicions. És cert que la salut (o l’autodestrucció) és una qüestió de llibertat individual. I també és cert que no hi ha cap substància que aplani les pujades impossibles que puja un ciclista per més que l’ajudin a suportar la fatiga i el dolor. No hi ha cap fàrmac, droga, filtre ni poció que converteixi un home en un tità si aquest home no porta el tità amagat a dintre, segur. Però, encara que fos així, els criteris farmacològics de l’esport –encertats o erronis- no haurien de significar necessàriament la invalidació d’una obra artística. Partim del supòsit que determinades substàncies "ajuden" l'esportista i pensem que unes altres també poden "ajudar" el creador. Supòsit fals. Fals malgrat l’aura romàntica del creador nihilista i l’atracció que sentim per les vides agitades, tèrboles.

Tendim a recordar que tal obra o tal altra han estat escrites o pintades sota l’influx de l’absenta, o de la marihuana, o de l’àcid lisèrgic, però, ¿estem segurs que aquest influx va reduir l’esforç de l’artista o més aviat va entorpir la seva capacitat? ¿Són més àgils els dits del violinista cocaïnòman? ¿Estem segurs que Scott Fitzgerald, o Faulkner, o Allan Poe van escriure grans obres perquè bevien, o van escriure grans obres a pesar de beure?

Text acabat o text abandonat

Moltes vegades escriure ens serveix per descobrir què pensem al mateix temps que intentem expressar-ho. Que el resultat aconsegueixi transmetre amb exactitud allò que hem descobert ja és més difícil. Molt sovint, quan llegeixo publicat el text que he lliurat després d'haver-lo corregit mil-i-una vegades, encara voldria poder tornar-hi, poder corregir una imprecisió, una ambiguitat, una reslliscada. Avui m'ha tornat a passar. Vaig voler ser irònic i ambigu i en el pecat hi he trobat la penitència.

La Galeria que aquest dijous he publicat al diari El Punt m'ha sortit ambigua. Havia de ser-ho és clar, però m'he passat. La ironia és el recurs retòric més perillós: què podria ser-ho més que dir exactament el contrari del que es vol dir i deixar l'evidència al (bon) criteri del lector? Afortunadament els lectors tenen sovint una certa comunió amb els autors. Som pocs els que llegim a pesar de la discrepància o, directament, amb afany de discrepar.

A l'article que comento (podeu llegir-lo a l'enllaç anterior) hi parlo del nuditisme (segurament esteu al cas del judici a un Mosso d'Esquadra que va obligar a vestir-se un home que anava nu pel carrer). Després d'explicar que els nuditistes -que es diferencien del nudistes i dels naturistes- consideren que el dret d’anar despullat no es pot limitar a llocs específics, i la legalitat els empara perquè, des de 1989, no existeixen ni “delictes d'escàndol públic” ni faltes contra “la moral pública”, l'article afirma que la legalitat i les convencions socials no tenen perquè coincidir i que la nuesa no és pecaminosa, ni immoral, ni òbviament il·legal. Tampoc ho és passejar-se per plaça Catalunya amb una galleda al cap, en pantalons curts quan glaça, en xancletes a muntanya o amb jersei de coll alt a la piscina. La conclusió del text és que tot això és perfectament legal i moral, és clar! Em vaig estar d'afegir-hi que si és intel·ligent o no ja són figues d'un altre paner. No ho vaig escriure, i ara me'n penedeixo. No puc corregir el que ja s'ha publicat, però puc constatar el que ja sabíem: els textos no s'acaben mai, només s'abandonen.

Onze minuts

Es veu que els matrimonis catalans dediquem onze minuts a la setmana (segon amunt, segon avall) a l'exercici del deure/dret conjugal, segons una estadística de la qual, segurament, el lector n’haurà tingut notícies. Com que la mitjana és el resultat de partir un pollastre entre qui se’l menja sencer amb qui no el tasta, potser aquests onze minuts encara són un excès d'optimisme. El solters ho deuen tenir més cru. Bona part dels temps que els matrimonis dediquen a l'exercici sexual, ells l'han de dedicar a trobar la persona que s’avingui a l’intercanvi.

Én tot cas, onze minuts són poc o molt? Cada casa és un món, i potser seria millor avaluar la qualitat que la durada, com feia Mafalda –aquella nena saberuda i replicaire de les tires còmiques-, que preferia una cançó dels Beatles a un elapé dels Boston Pops. Ara bé, la sensació és que aquest quartet (escàs) li sembla poca cosa a molta gent, tot i que en altres estudis més o menys recents els catalans s’autoqualificaven amb un notable. Potser si tinguéssim més temps, la qüestió milloraria. Això no s’ha pas de posar en qüestió ni seria oportú fer broma fàcil sobre la dosi diària de televisió familiar. Fa poc, per la ràdio van aconsellar anotar-s’ho a l’agenda per aconseguir tenir una freqüència sexual òptima. Hi he donat voltes i no en trec l’entrellat; només queda clara una cosa que ja sabíem: tots baixem les escales com podem, però ens encanta parlar-ne (i dir que les baixem a gambades).