Notícies de la posteritat

Si el futur ja és incert, ¿què els diré de la posteritat? Josep Pla va morir desconfiant de la fidelitat pòstuma dels lectors. Nikolai Gogol va cremar (dues vegades!) la continuació de Les ànimes mortes, que mai no podrem llegir. El poeta Joan Vinyoli (1914-1984) es va sentir incomprès –o directament maltractat– pels seus coetanis. Afortunadament, de tant en tant la posteritat, si bé no esmena els errors del passat, com a mínim porta bones notícies; en aquest cas sobre Vinyoli. Ja fa alguns anys que ningú no dubta de l'enorme dimensió de la seva obra. «El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna Maragall [...], Carner, Riba..., culmina en Vinyoli», ha escrit Enric Casasses, que li fa un lloc entre Foix, Espriu i Ferrater. Des de l'any 2001 disposem d'una edició digna de l'obra poètica completa a cura de Xavier Macià i, des de 2008, n'existeix una edició de butxaca, senzilla, però honorable. Els hereus del poeta van cedir l'any passat a Santa Coloma de Farners, on va passar la infància i l'adolescència, tot el seu llegat documental i bibliogràfic, amb el compromís municipal de catalogar-lo i difondre'l. De l'interès per Vinyoli n'hi ha exemples recents en les activitats del Centre Cultural la Mercè, les pàgines de Revista de Girona o l'homenatge celebrat fa uns mesos a Begur. I ara ens arriba, finalment, la biografia que ha elaborat Pep Solà a partir d'un minuciós treball de consulta i recopilació que inclou documentació com la correspondència que va mantenir amb Riba, Manent, Espriu, Foix o Ferrater. La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli (CCG Edicions, Biblioteca Valvi) es presentarà demà a la Fundació Valvi (20 hores). Si en Vinyoli vida i obra són indestriables, si va fer d'ell mateix, com Montaigne, la matèria dels seus llibres, un treball com el de Solà resultava imprescindible.(El Punt, 8 d'abril de 2010)

Una obvietat noticiable

El periodisme exigeix que les notícies siguin sorprenents, però sovint la sorpresa és com elevem obvietats a la categoria de notícia. De tant en tant es publica el resultat d'algun rigorós i complex estudi sociològic que conclou alguna d'aquestes obvietats que es transforma en titular, com ara que els fills de famílies pobres, amb menor formació i amb més riscos socials tenen més tendència al fracàs escolar, per exemple. Ara un estudi sobre les universitats catalanes ens ha vingut a aclarir que 7 de cada 10 graduats són fills de persones sense estudis universitaris, com si no fos una evidència que la socialització de la universitat (que és un fet evident) havia de significar forçosament obrir-se als fills de famílies sense estudis universitaris simplement perquè són la majoria. L'estudi també explica que els fills d'universitaris tenen més del doble de possibilitats de fer estudis superiors. Caram, altra vegada! Provenir d'un entorn culte es veu que ajuda, encara que, ni tenint el doble de possibilitats, s'arriba a ser majoria. ¿Com ho podrien ser, majoria, si els ciutadans d'entre 55 i 59 anys amb estudis superiors signifiquen l'11,8% de la població i el total de persones amb estudis primaris se situa en el 53,4%? Sort que l'estudi ens desmenteix el tòpic que la universitat és una fàbrica d'aturats: si al 1998 els graduats que treballaven del que havien estudiat eren solament 6 de cada 10, a l'any 2004 aquesta xifra s'elevava a gairebé 9 de cada 10 i tan sols tres anys després d'haver-se incorporat al món laboral, es detecta que un 50% dels fills ocupen posicions superiors a les dels seus pares. Probablement l'estudi va més enllà, però les notes periodístiques són així. Una última pinzellada de mostra: el 44% dels fills de directius acaben treballant de directius. Això sí que és una sorpresa! Els fills dels que manen continuen manant, com sempre.(El Punt, 25 de març de 2010)

L'ombra del vuitanta-sis

Ara que tothom es pregunta de qui és la culpa, un té la sensació de déjà vu. Tot plegat recorda molt les nevades del 1986 i del 2001, sobretot la del 1986. ¿Ofereixen prou garanties les infraestructures? ¿El Govern va reaccionar amb eficàcia? ¿Les forces de l'ordre i el trànsit van estar a l'altura? ¿Els ciutadans van ser prou prudents? Ja em disculparan, però aquestes preguntes són molt velles: ens les vam formular 24 anys enrere i ens les vam repetir al 2001, amb resultats curiosos; per cert: el senyor Joan Boada, fa nou anys, demanava la dimissió del conseller d'Interior i avui pensa que la reacció del govern ha estat correcta i que potser van fallar els meteoròlegs. Mentre escric aquest text (és a dir, ahir), a casa, a Cassà de la Selva, no tinc ni llum ni telèfon i tot just acabo de recuperar la funcionalitat del meu telèfon mòbil, però el president Montilla diu que això és responsabilitat d'una empresa privada. La nit de dilluns a dimarts la vaig passar a casa d'un amic, a Quart. M'hi vaig trobar encallat entre dues i tres de la tarda i vaig entendre que allò era una reedició de 1986. Vaig maniobrar i vaig buscar refugi. Hores més tard, davant de la meva estupefacció, a la travessera de Quart hi continuaven arribant cotxes i fins al tard no va aparèixer cap patrulla de trànsit. Feia hores que no es podia passar de Llambilles. La carretera es podia haver tallat abans, doncs, però molts automobilistes també podien haver-se estalviat un viatge infructuós. Tothom coneix aventures d'algú. Jo els puc parlar d'alguns Ulisses que van trigar vuit, deu i dotze hores per superar distàncies que en condicions normals són ridícules. «Em va anar d'un pèl», et diuen. ¿Que de qui és culpa? Potser hem fallat tots. Llàstima, perquè l'únic avantatge de fer anys és acumular experiència, i es veu que som molt oblidadissos. ¿Quan repetirem?(El Punt, 11 de març de 2010)

Una visió a l’autobús

El món és un mocador, és veritat, però només si viatgem ben lluny. Tothom té un amic que ha viatjat a Londres o Estocolm per dos euros més les taxes aeroportuàries. Podem marxar al matí, dinar en un bistrot parisenc i tornar a casa a sopar. És cert, però mireu de desplaçar-vos vint o trenta quilòmetres a la rodona de Girona. I, sobretot, feu-ho cada dia. Viatjar a més de mil quilòmetres pot ser tant barat com (per posar un exemple) un abonament d’una vintena de trajectes de Llagostera a Girona en un autobús de la Teisa (que, per cert, no us serveix ni per anar al cine, perquè l’últim surt de Girona a un quart de deu del vespre). Mentre construeixen l’AVE que ens portarà de vacances on vulguem, creix (per mantenir l’exemple) l’embús de rigor a la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Girona, ara multiplicat perquè per resoldre les retencions del semàfors de Llambilles es construeix una rotonda que és provisional, és clar, perquè a la llarga s’ha de fer una variant, que no sé si serà de dos carrils o de quatre perquè, encara més a la llarga, aquesta carretera s’ha de desdoblar, i així atraurà més cotxes i podrem tenir saturada una carretera més ampla i més moderna. Aleshores potser algun usuari d’autobús atrapat en l’embús de les 08.55 clavarà els ulls en la línia paral•lela de l’antiga via del carrilet, buida i ensopida, esperant que arribi, amb el vespre o el cap de setmana, el trànsit ociós dels ciclistes que es desplacen sense cap altre motiu que el desig de moure’s. Potser l’usuari d’autobús somiejarà un moment i s’imaginarà un tramvia silenciós i pulcre que circula amunt i avall, alliberat del bloqueig dels cotxes, i es veurà ell mateix assegut al tramvia, fent pam i pipa als conductors atrapats en una magnífica carretera desdoblada tantes vegades com vostès vulguin. Serà només un moment, però quina felicitat! (El Punt, 25 de febrer de 2010)

Oportunitat i oportunisme

Que sovint les coses urgents no ens deixen temps per les importants, ho sabem de fa temps. Ara la novetat és que les coses importants són totes urgentíssimes. Un exemple: l’ordenació territorial catalana. Se n’ha parlat molt i no s’ha resolt mai res de manera definitiva, però ara s’ha de córrer. L’anomenat “Informe Roca” va dormir el son dels justos durant anys, però hem arribat al límit i necessitem partir Catalunya en unes províncies més petites i més funcionals i dir-ne vegueries perquè no ens agrada dir-ne províncies i cal posar-s’hi ara, a cinc minuts de les eleccions. Quan l’any 1987 es va liquidar la Corporació Metropolitana de Barcelona, semblava que Jordi Pujol se’n desfeia perquè no fes ombra a la Generalitat, o a ell, o les dues coses. Ara es vol restituir. ¿Es busca un refugi confortable (i amb poder) per quan es perdi el poder? ¿No hi ha serveis mancomunats que funcionin amb eficiència a l’àrea metropolitana de Barcelona? En fi. Parlem de pensions. L’anomenat Pacte de Toledo és de 1995, però la reforma de les pensions és de molt mal fer (s’han de prendre mesures que no agradaran, és clar), així que qui dia passa any empeny fins que arriben les vaques flaques i comencem a treure conills del copalta a tota velocitat a veure quin ens permetrà recuperar la confiança i fer veure que tot va bé ¿No caldria un gran acord per afrontar una qüestió d’aquesta envergadura? ¿Hi ha disposició política per un debat d’aquesta mena? La resposta és òbvia. La Llei electoral catalana: ¿Hem de fer ens uns pocs mesos la feina que no s’ha fet en dues dècades i just quan el mapa de forces està més fragmentat? Assajarem una resposta general a tantes preguntes: la política exigeix do de l’oportunitat, projecte a llarg termini i la defensar dels interessos generals. La politiqueria, en canvi, només vol oportunisme i estratègia amb la finalitat de conservar el poder.(El Punt, 11 de febrer de 2010)

Convidats de pedra

Mirin: jo no sabria què dir sobre l'autonomia municipal, ni sobre l'energia nuclear, ni sobre els interessos de l'Ajuntament d'Ascó, perquè els dubtes m'aclaparen. Abans que res, sorprèn la terminologia. S'ha d'admetre que el terme cementiri nuclear és lleig, però és directe i entenedor. Quan els defensors d'aquesta instal•lació parlen d'un «magatzem temporal centralitzat», tanta asèpsia i tanta amabilitat més aviat fan posar a la defensiva (com quan ens diuen que ens conservem molt bé i entenem perfectament que ens hem fet grans). Sorprèn l'aportació de Catalunya a l'energia elèctrica d'origen nuclear: el 40% del total, amb tres de les vuit plantes nuclears que hi ha en funcionament a l'Estat.
No sorprèn, en canvi, que el govern central surti de seguida a dir que en consumim més que no pas en generem, encara que hi hagi comunitats en idèntica situació que, dèficit a banda, no produeixen ni un sol watt d'origen nuclear. Sobre l'autonomia municipal, és clar: si la instal•lació és segura, aquest podria ser un debat local. Si el magatzem en qüestió és perillós, no caldria discutir res: una cosa perillosa no ha d'anar enlloc o ha d'anar en un desert remot. Sobre el risc d'un accident: el risc zero, que es diu ara, no existeix, i si peta, els límits municipals deuen servir de poc. A més, el debat no és energia-nuclear-sí contra energia-nuclear-no: els residus existeixen i s'han deixar a algun lloc, no hi ha sortida. Així que semblaria que tot té una dimensió superior, que requereix un gran acord que s'adopti més enllà dels interessos locals i amb visió general. Per això també deixa estupefacte que la Generalitat o un acord del Parlament de Catalunya tinguin un pes nul en tot l'afer i que d'això no en parli gairebé ningú. Deu ser perquè hi estem acostumats.(El Punt, 28 de gener de 2010)

Els camins inescrutables de la comunicació

Els camins de la comunicació són inescrutables. Fa uns dies parlava de l'èxit de determinats programes d'humor en general i de l'Alguna pregunta més en particular. Ara sembla estrany que l'APM nasqués com un projecte modest, destinat a la franja nocturna de Catalunya Ràdio. En poc temps es va crear marca i va passar, reconvertit en secció, al magazín matinal perquè l'Antoni Bassas, que n'era el responsable, no hi va voler renunciar quan va substituir Josep Cuní, que s'agafava un any ¿de parèntesi?, ¿sabàtic?, ¿formatiu?, ¿descompressiu? Tant és. Quan va tornar, Antoni Bassas estava ben assegut a la cadira (per mèrits propis) i Josep Cuní va rebotar a Com Ràdio. Ja ho dèiem, els camins de la comunicació són inescrutables. I tant que sí: ara es baralla o fa veure que es baralla amb la Rahola al matinspuntsí, matinspuntno, aquell curiós programa que, en lloc de demanar als seus convidats que opinin, ponderin i analitzin les qüestions d'actualitat, els demana que hi estiguin a favor o en contra de forma taxativa i sense matisos. Si poden aportar un punt de vista nou és igual, el que importa és el format, que dóna joc i espectacle. Dèiem dels camins inescrutables de la comunicació. Han passat quinze anys, l'APM radiofònic ja no existeix i la versió televisiva (reconvertit en un programa de zàping) triomfa. Una mostra de la rellevància de l'APM: des dels seus inicis, hi han passat noms com Manuel Fuentes (ara al Matí, fent de Bassas, com si diguéssim), Carles Capdevila o Òscar Dalmau, el gran dictador. Deunidó.

Els sentits de l'humor

Si Oscar Wilde tenia raó (que en tenia) i l'humor és la forma més gentil de la desesperació, no calen gaires explicacions sobre l'èxit de programes com Alguna pregunta més (APM en versió abreujada) o Polònia, vistos els temps que corren. I d'èxit en tenen, i molt. Hi ha nens de sis anys encantats amb els gags de la troupe de Toni Soler. Hi ha joves que només coneixen els polítics a través de les paròdies. Hi ha adults que es refien més de Polònia que del telenotícies. Hi ha persones normals que parlen un estrany argot construït amb expressions capturades a l'APM. ¿O no ho haveu vist? És clar: la catalanofòbia de Jiménez Losantos, una pífia de Joan Saura o un speech de Rodríguez Zapatero sobre la crisi econòmica, en primera instància, fan riure, però si t'hi atures a pensar més de dos minuts t'agafen esgarrifances. Això ja ho sabia també Nietzsche, que sembla un home més aviat emprenyat amb tothom: per això pensava que la rialla no és una expressió de la felicitat, sinó un recurs per suportar el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes. En relació a altres programes humorístics, l'APM té, com altres programes basats en el zàping, això que ara se'n diu «valor afegit»: ens situa davant la brossa que consumeix la majoria dels televidents, però atorgant-nos una pàtina de moralitat. Els espectadors de l'APM no consumim teleescombraries sinó un programa paròdic, crític, que posa distància entre nosaltres i la resta dels teleespectadors, encara que acabem veient les mateixes imatges cinquanta vegades. I a sobre és barat. Heus aquí la fórmula màgica. Ara bé, la sàtira intel·ligent no podria existir si no hi hagués res per satiritzar, i això ens torna al punt de partida: ens petem de riure a un pas de l'abisme. Algú va dir que l'humor jueu consisteix a riure per no plorar. És mentida, no és l'humor jueu, és l'humor, sempre, arreu.(El Punt, 14 de gener de 2010)

Annus horribilis

Deixant de banda els comptes de musulmans, xinesos, hebreus, hindús i d'algú més que se'ns escapa, es veu que avui canviem d'any. Som com els pàrvuls, que només saben escriure en llibretes pautades i, com que ens incomoden les coses que es belluguen, quan no hi pautes ens les inventem. Pensem-hi, perquè l'embolic és descomunal. Les estacions van i vénen: la primavera tant comença un any el dia 20 com un altre es presenta el 21. Avui dubtem fins i tot que Crist nasqués realment el primer any de la nostra era. Molts pensen, a més, que aquest any 1 s'hauria d'haver denominat any zero per estalviar-nos aquells debats tan carregosos del 2000 i el 2001, però ja fem tard. En termes històrics, encara es complica més. Eminentíssims savis han considerat que el segle XX va començar el 1914, amb la Primera Guerra Mundial, i es va acabar el 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. També coneixem gent convençuda que el segle present va començar l'11 de setembre del 2001, i ara no se sap si ja som al XXII o és que entre el 1989 i el 2001 érem als llimbs. Si ni els segles duren el que han de durar, ¿per què els anys haurien de començar i acabar amb més precisió? No hi ha res més relatiu que els temps. Deia sant Agustí que sabem molt bé què és el temps mentre no ens ho preguntem. En el guió de La burla del diablo, Truman Capote fa dir a Peter Lorre: «Temps, temps! Què és el temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l'atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és or, els hindús, que no existeix, i jo us dic que és un canalla.» Què importa, doncs, si entrem a l'any 2010 de l'era cristiana o al 2763 de la fundació de Roma? Només importa que s'acaba (o volem que s'acabi) aquest any horrorós. I si d'aquí a un parell de mesos troben que les coses no han canviat prou, no s'hi amoïnin: això és que el 2009 no s'ha acabat del tot, però ja passarà.(El Punt, 31 de desembre de 2009)

Poseu a prova els vostres nervis ( o el nou clip de Mazoni )

Jaume Pla, ànima de Mazoni, em sembla (amb tota la ignorància que em calgui admetre) una mostra d'intel·ligència i sentit de l'humor en el món de la música. Ara fa unes setmanes es publicava el seu darrer clip que, per cert, fot nerviós, però nerviós. Ara podeu posar a prova els vostres nervis mirant el darrer clip de Mazoni. Si voleu posar a prova el vostre tremp, cliqueu aquí.

Ni tan verdes ni tan madures

Com si haguessin estat unes eleccions: tothom ha guanyat. Per als sobiranistes, un èxit, i per als espanyolistes, un fracàs, és clar. Però si l'ampolla és mitja, és mitja, per més que algú s'entesti a veure-la més plena o més buida. La participació en les consultes sobre la independència de diumenge és molt significativa, tenint en compte l'origen de la iniciativa i, sobretot, que no té al darrere la poderosa maquinària pública. Menystenir-la o ridiculitzar-ne els resultats és mala fe, perquè –venint de qui vénen els exabruptes– de cap manera pot ser ignorància. Hem de comptar que en una consulta oficial els ciutadans partidaris del «no» es mobilitzarien i la participació augmentaria fins a arribar, o fins a superar, els índexs habituals de les convocatòries electorals. Aleshores la participació ja no seria tan ridiculitzable; ara bé, això no pressuposa resultats, ni vol dir que la independència sigui a dues cantonades, com es podria desprendre de l'eufòria d'alguns altres. L'única cosa que sabem segur d'una consulta oficial és que augmentaria la participació i el nombre de vots negatius. Què passaria amb el vot afirmatiu fa de més mal dir. Els resultats de diumenge no ens permeten saber si tots els vots afirmatius que es van emetre eren estrictament independentistes. ¿Quants poden correspondre a aquell català emprenyat de qui parla tothom, que s'hauria conformat amb un estatut que ara li neguen, i que potser va decidir clavar un cop de puny damunt la taula, ni que fos un cop de puny simbòlic? A banda d'això, ¿com s'aconsegueix un referèndum vinculant? ¿Quin seria l'àmbit de decisió? La remor que arriba d'enllà de l'Ebre no és gens agradable. En tot cas, alguna cosa es mou. Cap on? No ho sap ningú, però tots –independentistes o no– tenim dret a intentar que la realitat es correspongui amb els nostres desitjos. Algú hauria de començar a escoltar.
(El Punt, 17 de desembre de 2009)

La triple vergonya

La culpa és de Madrid, d'acord. Però ho diem tan sovint i amb tanta unanimitat que un té la temptació de sospitar. Si el llegat d'Agustí Centelles acaba a Salamanca, hauríem de ser capaços d'analitzar tot el procés amb fredor (a banda de reconduir l'esguerro de la millor manera possible). No és normal que dues administracions públiques competeixin per un mateix objectiu, és clar però passa, i no només entre l'Estat i la Generalitat: la història recent d'aquest país també és ple de tours de force entre la Generalitat i la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. ¿Quantes iniciatives i inversions públiques s'han duplicat mimèticament i innecessàriament? El ministeri i la Generalitat havien de posar-se d'acord i anar a l'una, certament. Les possibilitats eren moltes i la més sensata, que el ministeri comprés i que el fons romangués a Catalunya. No cal ni discutir-ho. Ara bé, ¿per què els germans Centelles estan tan ressentits? D'això, també se n'hauria de parlar. D'una banda, s'ha denunciat la deslleialtat de l'Estat cap a la Generalitat. Però també s'ha dit que la Generalitat va iniciar la declaració del fons com a bé patrimonial quan va saber dels contactes dels germans Centelles amb el ministeri. Si el govern català, ara o en els darrers 29 anys, no ha valorat prou el llegat de Centelles o no ha pogut afrontar un projecte de conservació i difusió adequat o no l'ha sabut concretar de manera convincent a la família, també s'ha de dir. Els diners no sembla que expliquin l'operació. Aleshores, ¿què ha passat? Entre tanta unanimitat, resulta interessant l'opinió de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell, que diu sentir una «triple vergonya» per les actituds i actuacions del ministeri, de la conselleria, i de la família Centelles. Mascarell parla de tots tres. ¿No deu ser que les responsabilitats estan molt ben repartides?
(El Punt, 3 de desembre de 2009)

Un problema jurídic

Sembla que el consum d'alcohol deixarà de ser un atenuant en la comissió de delictes de violència domèstica. Així ho recomana el Congrés dels Diputats, que fa vuit dies es proposava, de fet, un pas més radical: convertir l'alcohol en un agreujant, cosa que la judicatura, o part de la judicatura, va trobar un disbarat. Segurament ho és, un disbarat, però com que la ignorància és atrevida, m'arriscaré a expressar la meva perplexitat. El nivell de consum d'alcohol que consideràvem legalment acceptable per a un conductor fa vint anys avui constitueix un delicte. No ho trobo pas malament, que quedi dit. I no és que el consum d'alcohol sigui només un agreujant en un delicte contra la seguretat viària, es pot acusar un conductor –permetin-me subratllar-ho– per haver begut, no per haver comès un delicte anant begut, que són dues coses diferents. Paradoxalment, el consum d'alcohol, drogues o qualsevol substància que alteri les facultats d'un individu, si es pot considerar una alienació mental transitòria, són atenuants en la comissió d'altres delictes. I si ara deixa de ser-ho en el cas de la violència domèstica, no significa que no mantingui la mateixa condició en altres casos. És a dir: quan hem begut tenim les facultats alterades i no som tan conscients del que fem, excepte per agafar el cotxe. Si atraquem un banc beguts, ens perdonaran una miqueta. Si conduïm, ni que sigui amb absoluta correcció, cometrem un delicte perquè hem de ser conscients que no es pot agafar el cotxe després d'haver begut. Si peguem a la dona, és un atenuant, però a partir d'ara no serà ni molt ni poc, ni poma ni pera. «El que demanem és que s'estudiï com materialitzar aquesta qüestió, perquè ser borratxo no pot ser excusa per pegar a la dona», ha dit una portaveu parlamentària del PSOE, Carmen Montón. Doncs sort, i quan n'hagin tret l'entrellat, que ens ho expliquin. (El Punt, 19 de novembre de 2009)

Un article de Javier Marías

Els escriptors Javier Marías i Quim Monzó han escrit excel·lents articles sobre els falsos amics i els errors de traducció que acaben per ser habituals en la parla. Aquest diumenge, Marías hi tornava amb aquest text que subscric de dalt baix (incloses les prevencions que fa sobre el puritanisme lingüístic).

Tribut a l'homenatge

A vegades ens cansem de les paraules com aquell qui es cansa d'una camisa que mai no acaba d'esquinçar i les canviem per altres de noves o que vénen de l'anglès perquè sembla que fan més efecte. Així vam convertir el públic en audiència (que en català era una altra cosa) o la gravetat en severitat, i ignorem les coses quan no en fem cas, encara que en tinguem plena consciència. La llista és llarga, però ara fa dies que topo arreu amb la paraula tribut sense necessitat d'haver de pagar-ne cap. Aquesta setmana s'ha anunciat la publicació del disc Més raons de pes, que du un subtítol molt aclaridor: El tribut a Umpah-pah. L'agost passat, el festival Acústica de Figueres presentava el concert Tribut a Sau. En el camp de la música, això ja ve de lluny, perquè l'any 2006 el disc Podré tornar enrere també va necessitar un subtítol: El tribut a Sopa de Cabra. Ara, no pensin pas que el rocanrol en té l'exclusiva. El 27 d'octubre un gran diari titulava Tribut a Jaime Arias una informació sobre aquest prestigiós periodista. El mateix diari, el dia abans, afirmava que el pop espanyol «es bolca en un nou tribut a Nino Bravo» perquè al desembre es publicarà un disc el títol del qual ens dóna una alegria doble: El homenaje definitivo. El tribut, però, tampoc no és exclusiu d'un mitjà. El diari que tenen a les mans ha publicat titulars com Tribut a la sensualitat artística o Tot un tribut a les dues rodes. El tribut, doncs, no respecta ni gènere ni condició. El polític Miquel Iceta parlava l'altre dia en el seu bloc de com Jordi Coca ha obtingut el premi Sant Joan «amb un tribut a Christa Leem». No hi donem més voltes, a partir d'ara tribut significa homenatge. Per tant, per no perdre els beneficis de tenir paraules amb significats exclusius, indubtables i rotunds, proposo que si als nostres mites i prohoms els retem tribut, a Hisenda li tributem homenatge. (El Punt, 5 de novembre de 2009)

Retorn amb sorpresa

Posem-nos al dia: després de gairebé dos mesos d'encefalograma blocaire planet planet planet, reprenc les hostilitats. Aquí queden els darrers articles publicats al diari El Punt (principal font del bloc, d'altra banda). Enllaço també la resposta (inversemblant) que aquest article ha obtingut d'un bon home de Palafrugell. Marededéu! ¿Què he der fer ara? ¿Fer-li veure que la seva resposta és la demostració més palpable que la victòria de la Raó és una utopia? ¿Explicar-li que els articles irònics també són seriosos? ¿Explicar-li en què consisteix la ironia? ¿Demanar al diari que enlloc de publicar cartes com aquesta (i deixar en evidència algú de bona fe) expliqui els textos a qui tingui dubtes? ¿Mirar cap a una altra banda? ¿Deixar d'escriure articles irònics? ¿Deixar d'escriure articles?

La victòria (definitiva) de la raó

La victòria de la Raó sobre la ignorància i la superstició és un somni a punt de complir-se. Ara que de les vacances de Nadal en començarem a dir festes d'Hivern, i de la Setmana Santa, festes de Primavera, ara és el moment de completar la feina que la Il·lustració va començar fa tres segles. Com? Primer de tot, canviant el nom dels dies de la setmana. Si la vida pública és definitivament laica i les creences religioses pertanyen a l'àmbit privat, ¿com podem mantenir la denominació «diumenge», el significat etimològic de la qual és «dia del Senyor»? ¿Com podem mantenir dies dedicats a Mart, Mercuri o Venus, déus i deesses de l'antiguitat, tan fal·laços o tan privats com qualsevol altre déu? ¿I què hem de fer amb els topònims arrelats al santoral? Ara és el moment de tornar a l'afany republicà d'eliminar l'empremta religiosa dels noms de lloc i recuperar topònims tan sonors com Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), Tudela de Ter (Sant Gregori), Costa-roja del Terri (Sant Julià de Ramis), Empori (Sant Pere Pescador) o altres miracles (laics) de l'eufonia. No ens podem pas aturar davant dels entrebancs que els reaccionaris i els immobilistes ens posaran: el dia 25 de desembre, i el dia 6 de gener, i el Divendres Sant han de ser laborables. Suprimim el Carnaval (¿quin sentit té un carnaval sense Quaresma?). Celebrem els solsticis (fora sant Joan!) i els equinoccis. Fem el pas definitiu del mite al discurs lògic i denominem el ramadà de manera políticament correcta: festes del novè mes, per exemple. No insultem la intel·ligència dels ciutadans representant Els pastorets a les escoles, que són temples del Coneixement. Algú parlarà de la tradició. ¿Què importa que moltes denominacions només siguin un vestigi de les creences que expliquen milers d'anys d'història? Anem a totes: declarem la guerra al fanatisme i la superstició! (El Punt, 22 d'octubre de 2009)

Versió original

L'any 1970 Avel·lí Artís Gener, Tísner, va traduir al català Cien años de soledad, la novel·la més popular del premi Nobel Gabriel García Márquez. Diuen que ho va fer per amistat i perquè a García Márquez, que vivia a Barcelona, li feia il·lusió. Aquesta traducció, en el seu moment, va ser una singularitat editorial: se'n van publicar 2.900 exemplars i va generar una certa controvèrsia. Trenta-set anys després, el 2007, es va reeditar, però ja no va suscitar cap mena de debat. Avui, a Catalunya, desenes de milers de persones s'estimen més llegir en llengua catalana novel·les escrites originalment en castellà. Els best-sellers castellans entren, via traducció, a les llistes catalanes de títols més venuts. Per què ens estimem més llegir Carlos Ruiz Zafón o Javier Cercas en català resulta un misteri. Si no fos que la realitat ho desmenteix de manera diàfana, semblaria que aquest és un país refractari a la llengua castellana, com si els catalans, víctimes d'alguna mena de fonamentalisme cavernari o de provincianisme, ens amaguéssim al búnquer de la nostra llengua per impedir que cap altre idioma arreli en el seu àmbit territorial. Però no. Els catalans es passen al castellà al primer indici (encara que sigui fals) d'incomprensió del seu interlocutor. Els catalans compren sense problemes les traduccions al castellà d'obres anglosaxones que també han estat traduïdes al català (potser són més barates). La televisió pública catalana anuncia les traduccions al castellà d'èxits literaris internacionals que ja han estat traduïts abans al català (traducció que a la tele pública catalana li sol passar per alt). Les editorials que impulsen aquestes traduccions imprescindibles editen bàsicament en castellà: Planeta, Tusquets, Espasa Calpe, Alfaguara. Oh paradoxa: el catalanisme lingüístic és provincià. Llegir Cercas en català a Catalunya, és clar, és ben normal. (El Punt, 8 d'octubre de 2009)

La col·lecció impossible

Millet, sí, però que les novetats no ens facin perdre els clàssics, i a la tardor els clàssics són: el retorn a l'escola, els àlbums de vacances (ara digitals), i l'arribada dels col·leccionables a tots els quioscos. Dels tres clàssics tardorals per excel·lència, avui ens interessa el col·leccionable, o millor dit: la impossibilitat d'acabar cap col·lecció. Mirin que és àmplia, la gamma de talles, formes i models: fascicles, miniatures, cinema (negre, infantil, western), sèries de televisió (clàssics moderns i ronyes nostàlgiques), cursos, discos, llibres, enciclopèdies, rellotges, porcellanes, estilogràfiques... ¿Per què mai ningú no acaba la col·lecció que comença? Assajarem una resposta. Un elevat percentatge de col·leccionistes no mereixen tal consideració perquè són víctimes de mort (sobtada o planificada, depèn) amb l'encariment del producte al tercer lliurament. Un altre percentatge menor però significatiu se subscriu i passa a rebre cada peça de col·lecció directament de l'editor, fabricant i/o distribuïdor, que ho allarga tant com pot, fins que el subscriptor esmentat es dóna de baixa per cansament o per falta d'espai. Finalment hi ha (en percentatge residual) el col·leccionista que, precisament perquè col·lecciona, ja té algunes de les peces que se li ofereixen. Aquest no se subscriu (no vol repeticions) sinó que compra aquells lliuraments (generalment llibres) que l'interessen fins que, voilà!, la col·lecció deixa d'arribar al seu quiosc habitual i es veu obligat a rastrejar l'aparició de nous volums de la Bernat Metge, de les grans obres de la cultura universal de RBA, d'Anagrama 40 aniversario o d'altres magnes publicacions que semblen haver deixat d'existir quan un dia no gaire llunyà semblaven brotar d'arreu. Al poble n'hi ha un que fa tres anys que intenta completar el Diccionario de Filosofía del Dr. Ferrater Mora, però és clar, és un noi raret, no ho amagarem. (El punt, 24 de setembre de 2009)